CATALÀ AMB BOLQUERS

“No, que penjar és amb pinces”

Si als adults ens passa que sovint no trobem la paraula adequada (sí, aquella, espera’t que la tinc a la punta de la llengua!), imagineu-vos als aprenents de parlants. Als tres anys amb prou feines arriben a conèixer-ne 900, una xifra, això sí, que en poc més d’un any es pot més que doblar. A veure, és veritat que per a la vida quotidiana sembla que amb 2.500 ja fem, i als sis anys ja s’hi arriba..., però, per sort, el vocabulari (sovint passiu, sí) va creixent al llarg de la vida. (Com a dadacuriosa, el DIEC2 conté 69.988 entrades.)

A casa estem vivint amb tanta intensitat aquesta etapa de florida lèxica que fins i tot les nostres petites endrapaparaules es veuen amb cor de corregir-nos. “Que et poses les sabates?”, li vaig demanar a l’Helena un dia. “No, que són botes”. Ah, vostè perdoni.

Fa poc la Joana va fer un dibuix molt bonic: “Va, que el penjarem a la nevera”. “No, penjar és amb pinces. L’enganxarem, a la nevera”. Carai. Després vaig pensar que com que a l’escola van penjant dibuixos al vestíbul com si fos roba acabada de rentar i també enganxen coses en murals a la paret... Precisió, mare, que ets lingüista!, em diran un dia d’aquests. I, efectivament, diccionari en mà, penjar és “fer aguantar una cosa només per la part superior”, i aquell dia vam posar blue-tack a les quatre puntes del dibuix...

El més divertit és quan no saben què vol dir una paraula però dissimulen. El cap de setmana passat, caminant per la muntanya, vam veure farigola i els vaig dir que hi passessin la mà per sobre. “Oi que us ha quedat perfumada?” “Sí!”, van respondre a l’uníson. “Però no ens queda fum, eh?”