CATALÀ AMB BOLQUERS

“Mira, han ponat molts ous!”

Quan era petita corria la brama que als nens de ciutat quan els deies que dibuixessin un pollastre el dibuixaven girant a l’ast. Crec que avui dia la cosa més aviat ha empitjorat, però nosaltres hem decidit que això a casa no pot passar. Per això a la Joana i l’Helena ja els hem fet collir ametlles, trencar pinyons i fins i tot fer anar l’aixada (de joguina, no som tan animals). I també, esclar, cuidar gallines. De tant en tant anem al petit corral de la Maria Mercè i les deixem anar. I, sense tenir-les totes, ens armem de valor (“Tu també, mama”) i anem a mirar com ha anat la producció: “Mira, avui han ponat molts ous!”

Jo que em pensava que això dels verbs irregulars ja estava superat, i no. És que n’hi ha tants... Per sort encara no diuen que han posat molts ous o que el sol es posa tard. Mec!, alarma barbarística disparada: però si en castellà les gallines ponen huevos i el sol se pone com en català, no? Sembla que per fugir del que ens sembla una interferència caiem en una ultracorrecció: volem diferenciar-nos tant del castellà que acabem diferenciant-nos del català.

Curiosament, fa segles -potser ja en el llatí vulgar precatalà-, posar ( pausare ) va assumir la majoria d’usos de pondre ( ponere ), cosa que no va passar en castellà, i per això molts poner són posar. De fet, alguns derivats ja es van formar a partir de posar : anteposar, imposar, disposar, etc. Ara bé, no va passar el mateix amb compondre, que ve directament del llatí componere. I ja tenim la confusió servida. Cada dia es composen més cançons i els grups estan composats de més membres. I això que composar [multar arbitràriament] té un ús tan restringit que alguns diccionaris ni el recullen. Creieu-me, si no us voleu equivocar, només cal que no composeu mai més res.