CATALÀ AMB BOLQUERS

“Qué tíos, aquests Reis”

És curiós com els nens aprenen a comptar el temps. La Joana i l’Helena ja estan a punt de fer quatre anys però encara no saben quant és això. Els dies de la setmana, sí. Els mesos, potser també. Però això dels anys... Fa unes setmanes, abans d’anar a dormir, l’Helena (que sempre diu frases lapidàries a aquesta hora) em va confessar: “Ja vull ser gran, mama”. I jo li vaig dir que no patís, que indefectiblement s’hi faria. La Joana, en canvi, té clar que no vol ser mai “vella”: “La senyora Celestina sempre ha d’anar acompanyada”. És la veïna de sota, que té 87 anys (i, pobra, va més justeta que el marit, que en té 97!).

Doncs al cap d’uns dies l’Helena no ho veia clar: “És que no em faig gran, mama!” Ai, l’elasticitat del temps... Aquests dies de Nadal de vegades són curts (“¿Ja no fem cagar més el tió?”) i de vegades són llargs (“¿I encara no vénen els Reis?”). I fins i tot hi ha dies que fem tantes coses que el matí sembla llunyà: “Vam jugar amb l’avi” (només feia unes hores, però amb uns quants quilòmetres, cosins i canelons pel mig).

Així doncs, un any pot ser una eternitat. I, sí, Ses Majestats són màgics, però no sé si prou per fer-los servir d’amenaça tants mesos. Aquests dies han anat molt bé: “Això que fas, als Reis no els agrada gaire”, “Els Reis ho veuen tot”. “Però com s’ho fan?” I el primer cop que els vaig dir “Són màgics: reparteixen regals per tot el món en una nit”, no se’n sabien avenir: “ Qué tíos, aquests Reis”, li va sortir a l’Helena. De fet, ara qualsevol que faci alguna cosa graciosa o inusual és “qué tío ”: “ Qué tía, la Joana”, “ Qué tío, l’avi”. Ho han sentit en algun lloc, els ha agradat i ho han integrat. Com fan amb tot. I per molts anys més!