CATALÀ AMB BOLQUERS

“Soc una trobanera”

Si una cosa no són els aprenents de parlants és prudents. Almenys a l’hora d’atrevir-se a crear paraules. Sempre que estiguin en un ambient relaxat, això sí. Si bé la Joana i l’Helena són tímides de mena (moltes vegades si no coneixen prou algú no li diuen ni hola ni adeu), quan agafen confiança la llengua se’ls desferma. “Soc una trobanera”, em va deixar anar l’altre dia l’Helena. “Una què? Cridanera?”, vaig aventurar jo. “No, no, cridanera, no; trobanera”.

A veure, cridanera ho és bastant. Podríem dir que té un timbre de veu d’aquells aguts, aguts. Una veu d’espinguet que et pot matar el cuc de l’orella d’un sol crit i que esperem que el temps atenuï. Però ella no es considera cridanera, esclar. Ella és “trobanera”. “Diu el papa que ho trobo tot, per això soc una trobanera”. Més tard vaig contrastar la informació amb el pare i sí que em va reconèixer que sovint recorre a la nena per trobar coses. “És que ella sap on és tot”. Com? ¿Una nena de quatre anys acabats de fer sap on són el xarop i els recanvis de tovalloletes i el pare no? En qualsevol cas, és veritat que no tenim un adjectiu per referir-nos a algú que sempre troba les coses!

Els encanta derivar. Agafen el patró que senten més sovint i el van aplicant. Si de cridar fem cridaner, de trobar, trobaner. De vegades senten tocar campanes i tampoc dubten a tirar-se a la piscina. L’Helena sobreviuria a base de pa i ja li hem dit alguna vegada que és una panarra, però aquest sufix, tot i que li fa gràcia, encara no el té dominat. Doncs ahir, després de rumiar-hi una estona, em va dir: “Així, si m’agrada molt el pa, soc una panera, no?”