Vigilar com parlem de cada fill

En acabar una conferència, se m’acosta una mare i em diu: “El meu fill gran té molta gelosia del petit i m’agradaria saber què puc fer”. Abans que li digui res, m’explica que li sembla bastant normal perquè el gran és un nen més aviat introvertit, seriós i poc enraonador, mentre que el petit és molt extrovertit, simpàtic i afectuós. És “una festa -em diu literalment- i es fa amic de tothom de seguida”. Amb això que em diu i com m’ho diu, jo també trobo bastant normal que el gran tingui gelosia del petit. Però no l’hi puc dir d’aquesta manera tan directa. Cal tenir molt de tacte amb les respostes que donem als pares, el mateix tacte que hem de tenir amb els nens i que hauríem de tenir amb tothom.

Li dic que aquesta mateixa pregunta me la fan moltes vegades i que en molts pares que me la fan detecto que valoren més les qualitats d’un fill que les de l’altre. Se’ls estimen a tots per igual, però estan convençuts que les qualitats de l’un són més bones i millors per anar per la vida que les de l’altre. Li pregunto si ella pensa això i em fa un gest reconeixent que sí. Li dic que els nens ho noten i comencen a témer que l’altre els desbanqui, al cor dels pares i a la vida en general. Els pares ho fomentem, sense voler, quan ens mirem l’un preocupats i l’altre satisfets, donant a entendre que un no és com s’ha de ser i l’altre sí, que un tindrà problemes i l’altre no.

Entre germans es dona sovint una rivalitat natural per aconseguir l’atenció dels pares, per ser el preferit o el més estimat. També una tendència natural a comparar-se entre ells, ja que els altres esdevenen un mirall i un impuls per créixer i aprendre. Pares i mestres hem d’anar amb compte de no fomentar de manera voluntària o involuntària aquesta rivalitat. Hem de ressaltar el que té d’especial i singular cada criatura. Totes han de sentir que tenen qualitats apreciades per pares i mestres, que hem de fer apreciar també als altres germans i companys.

Si fem alguna comparació, no ha de ser mai perquè una criatura surti mal parada davant d’una altra. “El teu germà té això que és molt bo i tu tens això altre que és molt bo”. Aquestes són les úniques comparacions que poden ser útils, positives, estimulants i reconfortants i que, per tant, ens podem permetre.