La barbacoa
No patiu, no us penso parlar de Georgie Dann ni de la seva obstinació per fer-nos avorrir els pantalons acampanats i la música en general per sempre més. No, del que vull parlar-vos és d’un costum ben britànic: la barbacoa. No sé si heu gaudit mai d’una estada en alguna casa anglesa, però si és així m’hi jugo un pèsol que quan heu sortit al jardí heu ensopegat amb un estri metàl·lic ben llampant. Sí, amics, els balcons i terrasses d’una casa com cal no estan homologats si no tenen una olla gegant amb potes per poder fregir a la brasa qualsevol vianda i empudegar el carrer sencer amb olor de socarrimat. Tant se val que no hagis fet un foc de camp en la teva punyetera vida, ni tan sols quan vas anar de colònies amb el cau: un bon anglès, si vol donar la benvinguda a l’estiu, ha de fer una barbacoa. I com que nosaltres ens hem proposat adaptar-nos a aquest país que ens ha acollit amb un Brexit per bandera, ahir vam decidir fer la primera.
A veure, ja sé que portem un mes llarg d’estiu, però és que fins ahir estàvem esperant tenir un dia d’aquells amb un sol espaterrant i unes condicions atmosfèriques ideals per fer activitats a l’aire lliure. I han passat els dies i quan no ha fet aire ha fet núvol i quan no ha fet núvol ha fet fred i quan ha fet fred i núvol ha acabat plovent a bots i barrals. O sigui que ahir vam fer un cop de cap -el que en castellà és liarse la manta a la cabeza - i vam decidir estrenar la nostra barbacoa vermella abans no es rovellés de tanta humitat. I això de la manta no pas en sentit figurat! Anàvem tots tapats fins dalt, amb forro polar i tot, però amb l’alegria que dona rostir una dotzena de sardines desacomplexadament.
El meu marrec va fer d’ajudant de cuina i la seva aportació va ser definitiva. Ens hauríeu d’haver vist cremant-nos els dits amb l’encenedor per encendre el foc o intentant recuperar les sardines recremades d’entre les brases sense gaire èxit. Va ser tota una aventura, fins i tot la meva dona va treure el mòbil i ens va fer un Instagram Live per eternitzar el moment. Llàstima que quan més engrescats estàvem va saltar l’alarma de fums i vam acabar trucant a l’amo perquè ens digués com coi s’apaga aquest aparell infernal. I les sardines? Bones, però ens les vam haver de menjar fredes, ves quin remei.
