FORA DE CLASSE

Les aules, la solució

Aquest estiu vaig llegir un article escrit per un psicòleg que em va fer reflexionar. En primer lloc semblava associar escola pública amb fracàs escolar i venia a dir que calia abraçar un canvi radical en l’ensenyament secundari perquè el que es feia a les aules no interessava els joves d’avui, i que el carrer acabava sent el seu refugi. Em penso que aquest és el pensament d’un sector de psicòlegs que crec que no coneix en profunditat la realitat dels instituts, almenys del perfil dels que he treballat jo.

Els professors que tractem alumnat amb condicions familiars complexes mai els donem l’esquena, tot el contrari. Si bé la lluita contra l’absentisme és molt dura, molts alumnes que no volen estudiar assisteixen a classe perquè necessiten fer relacions socials també amb els que sí que volen estudiar. N’he vist molts pel carrer i per les places i confessen que s’avorreixen profundament. De discursos magistrals, els professors ja fa molts cursos que no en fem, ni tan sols davant dels alumnes més brillants. No entenc l’obsessió que hi ha per considerar dolent escoltar algú que en sap molt més que tu i que, per descomptat, domina les arts de l’oratòria.

Jo no he fet mai un sermó, ni alliçono ningú sense escoltar-lo també a ell. M’adapto sempre a la realitat que tinc al davant, en nivell i ritme. Si en algun lloc podem trencar les cadenes classistes és a l’escola pública. Potser no són majoria però aconseguim que adolescents amb terribles problemes econòmics i familiars puguin arribar a la universitat o a graus superiors si ells s’ho proposen. Els que demanen canvis radicals en la secundària pensen que la solució, entre d’altres, passa per l’eliminació dels deures, menys hores de classe i models alternatius que substitueixen continguts acadèmics per atenció a l’alumne. Alguns es pensen que si converteixen l’institut en una gran consulta de psicòlegs se solucionarà el fracàs escolar. Per als que hi treballem des de dins, la lluita té dos fronts que han d’aplicar-se en paral·lel. Atenció a les necessitats i angoixes de l’alumne, que també es pot fer des de serveis socials, i màxima formació acadèmica, que és en allò que estem professionalitzats els professors. Perquè si ningú els dona continguts, o se n’escapcen, ¿com poden sortir del pou que els espera? Llavors potser sí que l’escola la trobaran al carrer.