LA PITJOR MARE DEL MÓN

I de sobte, l’inexplicable

Eren Festes de Gràcia i passejàvem amb el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 pels carrers guarnits. Havíem avançat a penes pocs metres perquè dos dels meus 10.543 defectes són conèixer molta gent i aturar-me a parlar amb els coneguts així que me’ls trobo. El MEC número 3 rondinava i quan li jurava i perjurava que no m’aturaria ni que em creués amb l’ectoplasma del Paul Newman, els mòbils de servidora i del pare de les criatures van començar a vibrar i a treure fum. Havia passat el que tantes vegades havíem temut: uns terroristes al volant d’una furgoneta havien atropellat un munt de vianants. Va ser un moment de xoc, d’estupefacció. Envoltats de l’alegria de la festa, de l’esforç de mesos dels veïns, convertit en guarniments i vistosos decorats, l’inexplicable havia irromput de manera sobtada.

Vam alçar la vista. Tothom consultava el mòbil o parlava per telèfon. I no ho feia d’una manera quotidiana, sinó amb la urgència de saber que tothom estava bé. Nosaltres mateixos vam aturar-nos per escriure uns quants whatsapps tranquil·litzadors per informar que els de casa érem a Gràcia, lluny de l’horror de la Rambla. La festa es va acabar per a nosaltres. No tenia sentit seguir fent un volt, i vam plantar-nos davant del televisor, amb els ordinadors i els mòbils actius, escoltant a estones la ràdio. A casa les reaccions van ser diverses. Hi havia qui havia planificat anar a comprar unes vambes noves pel centre, però s’havia quedat dormint la migdiada, i ara s’adonava com d’atzarosa pot arribar a ser la vida.

Va haver-hi tristesa, angoixa, una certa acceptació que aquell horror que es produeix tan sovint arreu del món també podia tocar-nos de prop, algun dia. I també hi va haver ràbia i impotència. Però em sento feliç de poder explicar que ningú va dir cap ximpleria, que aquella tarda tots vam voler escoltar, saber, entendre. Unes hores més tard vam decidir que el MEC número 3 anés a tallar-se els cabells, una excusa qualsevol que li servís perquè li toqués l’aire. Però el pare de les criatures i el MEC van tornar de seguida perquè els Mossos havien demanat que els comerços dels carrers guarnits tanquessin abans d’hora i el MEC, que odia tallar-se els cabells, es va salvar. Enmig d’aquell malson vam poder fer broma. Vam fer bé de riure. Aquella nit, tot i el seu gran embalum, va acabar al nostre llit. I no el vam fer fora. Aquell vespre, com deia el Carlos Baraibar en un tuit, el silenci de Gràcia era eixordador.

A partir de llavors hem procurat tornar a la normalitat, amb algunes precaucions, com no estar-nos tot el dia amb les notícies posades, o procurant escoltar el màxim de veus. I el més interessant ha estat que s’han generat preguntes, no totes amb resposta, però que han aflorat en uns caps joves, que senten, sí, i també pensen.