04/03/2017

Les nenes

2 min

Adaptar-se a una nova escola no és fàcil. Entrar el primer dia i veure l’aula plena de desconeguts és una situació complicada i gens agradable. Has de pair que ja no ets un més de la classe, que els amics de sempre, els que saben com portar-te, els que coneixen els teus dies difícils i les teves debilitats, ja no hi són. Si hi afegeixes que el nou col·legi és en un país estranger la cosa es complica una mica més. Saps que al principi no entendrà res, que se sentirà estrany i desplaçat, probablement maleint els seus pares per haver-lo posat en una situació tan angoixant. Però tampoc cal fer-ne un drama; amb sort i paciència, el teu fill va fent-se el seu espai en aquest nou hàbitat. Passen els dies i una tarda qualsevol t’anomena un tal Nabil, un Vlad o un Mohamed amb qui ha fet la seva primera trapelleria, i tu ja et sents més reconfortat. El nen ja ha fet nous amics.

Uns mesos més tard la cosa ja té un altre color. Quan el vas a recollir, el veus sortint envoltat d’uniformes, intercanviant cromos amb la complicitat que donen les hores compartides. I llavors, just quan t’has relaxat i penses que l’adaptació ha anat molt millor del que et pensaves, tot tornant a casa, el notes una mica pansit i li preguntes si té algun problema. Ell calla una bona estona i finalment et confessa mig enrojolat l’origen del seu posat amoïnat. “Papa, m’agradaria ser més popular amb les nenes”. Esclar! Com pot ser que no me n’hagués adonat? Les nenes! Encara recordo com em tremolava la veu quan la primera noia de COU se’m va asseure al costat. Esclar que venia de vuit anys llargs d’escola segregada, gairebé una dècada d’apartheid sexual, sense cap faldilla al meu voltant, no fos cas que ens contaminéssim mútuament. Per sort, el meu fill no l’ha hagut de patir, però tot i així no em costa gaire posar-me a la seva pell, la d’un preadolescent que comença a notar que ja no en té prou empaitant-les al pati i fent-les enfadar, que comença a notar una atracció desconeguda cap al seu univers, que necessita noves pistes per desxifrar les seves mirades, els seu gestos, les seves bromes.

“No pateixis, fill meu, ja ho seràs, de popular”. “I com es fa, papa?”, em pregunta amb aquella mirada. No sé què dir-li, han passat quaranta anys d’aquells tremolors i encara no ho he sabut desxifrar.

stats