01/07/2017

Companys de viatge

2 min
Companys  de viatge

Escric encara amb el rímel escorregut per les llagrimetes després del comiat de la primària del menor d’edat a càrrec (MEC) número 3. La preparació de la festa ha estat feixuga i en molts moments he estat a punt de proclamar als quatre vents del refotut WhatsApp que ens havíem begut l’enteniment i que estàvem oferint als nostres MEC molt més del que era recomanable per a la seva salut mental. I la nostra. Però ahir, mentre era allà, envoltada de tantes persones amb les quals he compartit els últims nou anys, ballant com una boja, rient, parlant i emocionant-me, em vaig adonar que l’esforç havia valgut la pena, i que el to era l’adequat: ni massa ni poc. I que aquella festa no només era important per als MEC, també per a nosaltres, els adults, que hem tingut la fortuna d’haver estat plegats durant tant de temps.

No sempre és així. La bona entesa no és matemàtica. A causa de la meva bona vista a l’hora de triar escola no sempre l’he encertat a la primera. De vegades hem anat a petar en grups amants de les lluites intestines que feien que Frank Underwood o Donald Trump semblessin uns simpàtics monitors d’esplai. Però he de dir que de totes les classes on he estat, de totes les escoles de primària per on he passat, m’he endut de premi uns quants bons amics. Algú pot dir que les adversitats uneixen. Potser sí. Però la pasta que ha fet que enganxéssim no sempre han estat els tràngols i sí les estones compartides a les placetes, el temps dedicat a l’AMPA, els sopars i excursions i fins i tot el fet d’haver arribat a despullar els MEC plegats prenent la fresca a la terrassa de casa.

Hi ha una realitat que com a progenitora novella no em va explicar ningú i que té a veure amb les amistats i l’escola. No van ser només els MEC els que en van fer de noves. Els que van haver d’aprendre a discernir entre algú que suma o multiplica i algú que resta o divideix. Jo també. I són amistats importants, fins i tot per una qüestió pragmàtica. Al llarg dels anys que els MEC han estat a l’escola d’infantil i primària la logística familiar estava centrada en l’entorn escolar. Resultat: acabava veient més els progenitors a la sortida de l’escola que la meva pròpia mare o aquella bona amiga que encara no tenia cap MEC.

Però això ara ja s’ha acabat. El pas de la primària a la secundària és un tall, de nou, no només per als MEC, també per a mi. Ja no hi haurà més estones a la sortida de l’escola, mai més, i si n’hi ha és perquè hauré amenaçat el MEC en qüestió de presentar-m’hi si no endreça l’habitació. Per exemple. Però no hauré de fer cap reprogramació mental, després de tants anys ja n’he tingut prou. I ara que tindré més temps lliure faré el mateix que el MEC número 3, dedicar-me a tenir cura de totes aquestes amistats perquè segueixin formant part de la meva vida.

stats