FORA DE CLASSE

Diners sense Estudiar

El programa oficial on poso les notes només accepta cinc lletres per qualificar els alumnes. De moment una I d’insuficient pot anar des d’un zero fins a un quatre noranta-nou. Al centre on treballo, en paral·lel, donem als alumnes unes notes amb la numeració del zero al deu que, en tot cas, són més ajustades a la realitat. Prova d’això és que a alguns dels que no han treballat gens no els ha agradat que a casa vegin fins a quin punt no han fet res.

Mentre sermonejava sobre els resultats del primer trimestre als alumnes i de la importància de disposar d’estudis per afrontar un futur amb garanties, uns quants s’han rigut de mi. Amb una confiança digna d’admirar m’han començat a explicar tota la colla d’amics i fins i tot familiars que, sense tenir estudis, guanyaven molts diners venent drogues. Segons ells és un negoci rodó que els permet dur una vida plena de luxes i capricis. Jo, sense dubtar de la veracitat de les seves afirmacions, els he dit que potser era preferible guanyar menys i gaudir de més tranquil·litat treballant d’alguna cosa normal, o com a mínim legal. De seguida m’han comentat, sense perdre el somriure, que per allí la policia no hi ficava mai el nas, que no volia problemes, que tothom es coneixia i que fins i tot les bandes es respectaven.

Com que la meva estupefacció anava creixent he buscat algun argument que, com a mínim, els fes reflexionar. Els he dit que jo, com a professor, més o menys intentava fer un món millor, i que per moralitat no voldria guanyar diners perjudicant a ningú. La resposta ha sigut una ganyota i un encongiment d’espatlles. “Si no ho aprofites tu ho farà algú altre”, m’han respost. Fins i tot un m’ha comentat que jugava a un joc d’ordinador on es feia passar per traficant. Tot plegat no vol dir que aquests nois es converteixin en camells, tot just tenen catorze anys, però per la importància que donen a les notes i el seu to de veu, és evident que ho veuen com una opció real i propera de guanyar molts diners ràpids i frescos, com si no hi hagués un demà.

“I això com ho podem redreçar?”, m’he preguntat. ¿Ho ha previst la nova pedagogia? I de cop m’han vingut al cap aquells exalumnes aparentment fracassats que pul·lulen a prop de l’entrada, amb els seus cotxes lluents i sorollosos, i amb aquella ferum tan característica que els acompanya.