FORA DE CLASSE

La culpa és dels altres

Cada vegada que a tutoria decideixo canviar de lloc els alumnes, se’m revolten. Sempre n’hi ha que no els agrada gens el lloc ni el company que els ha tocat. Soc conscient que trobar la perfecció és impossible, primer perquè són tantes les combinacions de fileres i taules que inexorablement hi ha beneficiats i perjudicats, i segona perquè el que ells voldrien no sempre és convenient pedagògicament. Al principi de curs permeto que els grups d’amics seguin junts, però gairebé sempre, a mig trimestre, s’obliden que la prioritat d’anar a l’institut és aprendre, treballar i, finalment, treure’s el títol de l’ESO.

Doncs en aquesta ocasió, un dels alumnes més treballadors em va dir de males maneres que no estava d’acord amb el lloc on l’havia posat, que a partir d’ara no faria res i que ja podia reservar hora per parlar amb el seu pare, com si això m’hagués de suposar una amenaça. Com que aquest alumne va obrir el meló del mal rotllo, la resta també van decidir revoltar-se brandant a crits les seves queixes. D’entrada vaig intentar mantenir la calma i els vaig recordar que era la quarta vegada que els canviava de lloc, i que ho faria com a mínim un parell de vegades més. Després li vaig fer veure que els seus comentaris em semblaven una desconsideració cap al seu company de taula. També li vaig recalcar que aquella actitud em semblava immadura i que ell no acceptava la seva part de responsabilitat. Uns quants em van exigir encara més fermesa contra els que no fan res, o es passen per alt les normes, com la del mòbil o els retards. Jo els vaig respondre que a vegades cedia una mica per no empitjorar el clima de la classe, sempre amb l’esperança que de seguida reconduïssin la seva actitud. Els vaig deixar clar que no tenia cap problema a aplicar les normes de manera estricta, però que vigilessin perquè fins i tot els que m’ho demanaven també les infringien cada dia diverses vegades.

Tot plegat em va dur a una curiosa conclusió. D’una banda s’enfaden molt quan els imposes normes, i de l’altra te les exigeixen. És a dir, que si no els fas de policia no pensen complir perquè tenen interioritzat que tot, tot, tot és responsabilitat meva, no pas seva. Jo els vaig recomanar que, davant d’una adversitat, és molt important sobreposar-se i buscar solucions en comptes d’assenyalar culpables, plegat de braços.