EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘You’ve been framed’

Recordo com si fos ara els primers contactes del meu nen amb la televisió. Li posava el Baby Einstein a tot drap, fent veure que ho feia per activar les seves neurones, com si em cregués que acabaria parint una nova teoria de la relativitat abans de fer els sis mesos. En el fons ho feia per poder cagar tranquil o dutxar-me algun dia, però això no ho deia a ningú, no fos cas que em traguessin el carnet de pare modern. Amb el temps la cosa va anar evolucionant i vaig introduir-lo en el meravellós món del Super3 amb les seves titelles i els seus animals parladors, i com que soc un pare modern vaig decidir posar-los sempre en versió original. Els primers mesos va ser oli en un llum, el nen s’ho empassava tot en anglès sense rondinar i jo estava ben estarrufat, convençut que amb aquesta immersió el meu fill desenvoluparia una facilitat precoç amb els canvis idiomàtics. I, efectivament, la teoria va resultar ser certa perquè el nen, fart de no entendre res, va aprendre en dos dies a fer servir el botó de canviar l’idioma i posar-ho en català.

I aquí ens trobem ara, deu anys més tard, vivint en un poblet prop de Londres on, ves quines coses, tenen la mania de posar els dibuixos de la tele només en anglès. I he de reconèixer que és un plaer absolut deixar-lo fer, sense patir per si toca el guide del comandament, sabent que miri el que miri estarà fent una immersió lingüística insuperable. Però és clar que tot no pot ser tan bonic. Resulta que després de surfejar per tots els canals, el meu infantó ha decidit que el seu programa preferit és un que es diu You’ve been framed, un recull diari d’enregistraments casolans on la gent fa el préssec i acaba gairebé sempre amb el cul a terra. Quins pebrots! Tanta immersió i tanta tele per acabar veient el llenguatge més universal del món, el de riure’ns de les ensopegades alienes. Sé que m’hauria d’emprenyar però no puc. Primer perquè les seves rialles són tan contagioses que acaben aferrant-se als meus llavis i, segon, perquè em fascina com malgrat els efectes especials i les tecnologies el meu fill es descollona del mateix que jo quan veia Charlot o Buster Keaton de ben petit. Ves que no sigui que una bona caiguda, una relliscada d’aquelles antològiques, sempre és terapèutica. Això sí, sempre que qui caigui sigui un altre.