LA PITJOR MARE DEL MÓN

Us explicaré un conte de nadal

Era Nadal, i la família de tres menors d’edat a càrrec (MEC) es disposava a celebrar-ho, tot i que encara ningú havia parat taula, ni escombrat les molles de l’esmorzar. De sobte, del lavabo en va sortir la progenitora amb un gest furiós i ho va deixar anar: “S’ha acabat! Toco el dos!” I ho va fer, es va posar l’abric i va marxar.

I mentre rondava pel carrer pensant on coi podia anar, va recordar la gota que havia fet vessar el got. No havia sigut el descobriment d’aquell calaix amb tots els mitjons que els MEC havien jurat que havien aparellat; ni tampoc la troballa de sis samarretes de feia tres anys sota el moble del lavabo; ni l’ús del sofà com a armari, tot i que la tasca de deixar la casa una mica presentable per Nadal s’havia fet més feixuga. No, el que l’havia indignat era el descobriment dins el cove de la roba bruta de l’experiment culinari que havia preparat per sopar. Com s’havia traslladat des de la cassola fins allà? Ah! Misteri. O no. Per això s’havia sulfurat.

Al carrer, l’únic humà que va trobar va ser un venedor de roses que li va demanar “ ¿Quiere o no quiere? ” I la progenitora, que estimava Dickens per sobre de totes les coses, va saber que estava davant del fantasma de la inseguretat, i que tenia raó, que no podia anar per la vida dubtant de si feia bé de progenitora o de si ho feia fatal. Que havia de tirar pel dret i ja està. I li va donar les gràcies i no li va comprar cap rosa perquè havia sortit sense un duro.

Després va topar amb una dona que permetia que el seu gos pixés a la roda d’una moto i la va mirar amb reprovació. La dona se li va encarar: “Jo amb el meu gos faig el que em dóna la gana, xata”. I la progenitora va tenir la certesa que ara el fantasma que se li havia presentat era el de la mala llet, i que el mal humor continu era una mala opció. Va seguir caminant i va comprovar que tots els bars del barri eren una colla de sentimentals i estaven tancats.

Llavors va creuar-se amb un repartidor de pizzes en bicicleta, que anava a tota llet i tots dos van anar per terra. La progenitora va entendre que estava davant del fantasma de la pressa, i que anar amb el coet al cul era una font inesgotable de problemes. Així que va decidir tornar. Una mica perquè tenia gana i s’havia torçat el peu després de la topada amb el ciclista. Però també perquè notava l’efecte Dickens i, sí, sí, ella també era una sentimental i s’havia estovat.

La seva família la va rebre fent veure que no havia passat res, provant de veure si colava. I ella va permetre que colés. Algú havia recuperat l’experiment culinari i l’havia escalfat al microones i tots se’l van menjar alleujats, encara que ella mateixa va haver d’admetre que era realment fastigós. I així i tot la família va brindar amb cava i begudes no alcohòliques al crit de: Bon Nadal!