LA PITJOR MARE DEL MÓN

Tots a taula

Seure a taula per menjar. Aquesta frase pot semblar evident però a casa meva no ho és tant. Fins i tot, en alguns moments, ha sonat més a sentència que a oració gramatical. Els menors d’edat a càrrec (MEC) sempre han mostrat unes grans aptituds per a la psicomotricitat, i seure a taula per menjar, abans-d’ahir, ahir i avui, els ha semblat poca cosa.

Quan eren més petits, el pare de les criatures i servidora vam arribar a desenvolupar tècniques per amarrar els MEC a les trones, cadires i altres estris de tortura que fregaven la legalitat. Els MEC seien i al cap de mig segon practicaven el bonic esport del houdinisme. Menjar assegut era obvi i els calia innovar, i innovaven escapant-se i corrent esperitats al voltant de la taula com si fossin la reencarnació d’aquells ratolins vintage, el Pixie i el Dixie. Corrien i reien i el pare de les criatures i jo els capturàvem com si, a la vegada, fóssim la reencarnació d’aquell gat vintage, el Jinks. Era esgotador. I van caldre sang, suor i llàgrimes per transmetre’ls un concepte bàsic: es menja amb el cul enganxat a la cadira. Coi. I el joc de les cadires només es juga quan no hi ha menjar a taula. Recoi.

TOTS I TOT

Amb l’entrada a la primera maduresa, aquella etapa en la qual els MEC van complir els 6 anys, va semblar que ho assumien. Però els MEC són molt llestos, però que molt, i aviat van detectar una fallada del sistema. Amb l’excusa que faltava alguna cosa a taula, nyec, s’alçaven a la velocitat del preu de la llum i anaven de dret a buscar el que fos que faltés. Va caldre fer alguna cosa per aturar-ho i vaig implantar el sistema “tot a taula”. A l’hora de parar taula calia portar-ho tot. TOT. Plats, coberts, tovallons, aigua, vasos, pa, primer plat, segon plat, postres, cafès, torrons, tovalloletes humides, baieta, sal, oli, pebre, coberts per servir, comandament a distància i, si era necessari, fins i tot el conyac per fotre-n’hi un raig al cafè i relaxar-nos de tant esforç mental.

Però ara... ara s’han tornat a revelar. Els planto o els planta qui sigui el plat a taula i sempre tenen algun suggeriment gastronòmic que els fa alçar-se: “Espera que hi poso formatge i l’escalfo al microonoes”. “Espera que hi poso uns crostons de pa”. “Espera que amb un rajolí d’oli de romaní quedaria fantàstic”. No pot ser. He d’empescar-me una nova estratègia. Vull seure a taula per menjar i que al meu voltant no hi hagi un constant rodar de cavallets de fira, de ratolins frenètics, d’Usains Bolt de pega, d’éssers inquiets. Per què ha de ser tan difícil? Estic tan desesperada que m’estic plantejant provar les coles d’impacte. Esclar que llavors em tocarà pagar els pantalons i leggings enganxats. Així que potser millor que marxi a dinar al restaurant i els deixi moure’s tranquils. I jo encara més.