Tots contra tots
El 8 de març passat, amb motiu de la celebració del Dia Internacional de les Dones, diverses professores van repartir llacets liles als companys. Quan vaig entrar en una aula de primer d’ESO on em va tocar fer una guàrdia, més d’un noi em va preguntar per què duia el llacet si no era pas una dona. Jo els vaig respondre que no calia ser-ho per defensar els seus drets. Crec que un d’ells no ho va voler entendre perquè poc després va fer un comentari sexista a una companya que va trobar la mar de graciós. Per cert, ella el va entomar amb certa resignació. De prejudicis encara n’hi ha massa i les opinions que tenen nois de tretze anys per força han de venir condicionades pel que senten a casa. Sexisme, racisme, idees totalitàries...
També he vist com menyspreen professors per la seva condició sexual, i la veritat és que a cada classe hi acostuma a haver almenys un alumne homosexual, encara que ni ell mateix en sigui conscient. Precisament també tenim parelles homosexuals, homes i dones, que es fan càrrec dels nostres alumnes, que són veïns i coneguts de la resta de famílies tradicionals que se saluden a les reunions de l’AMPA. I encara que tothom vegi que tot plegat sovinteja i existeix com una realitat aclaparadora, queda per fer molta pedagogia sobre el tema. Quan l’altre dia, amb els alumnes de la meva tutoria, comentàvem quins eren els punts forts i els febles del grup, una companya va arribar a la conclusió que si les coses no els anaven millor era precisament perquè no formaven un grup i tothom anava per lliure. I encara pitjor, tothom es criticava i es ficava en la vida dels altres.
És aquest mal costum tan nostre d’explicar xafarderies amb ganes de fer sang, d’utilitzar els tòpics arnats d’un passat feixista i masclista que encara cuegen, i que en algunes cases els fan sentir tan orgullosos. Encara que sempre he defensat que als professors ens pertoca ensenyar més que educar, vist el que corre per les aules no ens queda més remei que normalitzar el que hauria de venir de casa, com quan s’ha d’escombrar l’aula, o netejar una taula que han embrutat expressament, i aconseguir que els nois no s’hi neguin. O dir el que penses quan entres com a professor de català i en comptes d’un bon dia et deixen anar aquell “ ¡Viva Franco! ” que t’ho fa qüestionar tot.
