HORMONES, GUIX, ETC.

Sobre les veritats i les mentides

Aquest principi de curs, i molt especialment als cursos de batxillerat, on es parla més que als altres sobre la vida i el món, ens agafarà amb el mar esvalotat i amb l’aire que s’inflama. L’actualitat pot ser vibrant, i això arribarà a les aules. Però d’on ens arriba, aquesta actualitat? Qui ens l’explica? A qui hem de creure? ¿Té alguna autoritat, un professor, per mirar d’explicar el que passa des de la imparcialitat? ¿O és que la mateixa realitat ens obliga, fins i tot com a professors, a prendre partit? Com a professors segur que no.

Fins no fa gaire, els professors proposàvem la comparació d’una mateixa notícia publicada en tres diaris diferents per aproximar-nos al concepte d’objectivitat, a la idea de la informació contrastada i, en general, a les característiques del llenguatge periodístic. Ara els alumnes de batxillerat segueixen estudiant les diferents tipologies textuals, com si el periodisme encara anés tot ell de bona fe i la diferència entre informació i opinió seguís essent ben clara. Però les coses ja no van així. La informació, l’opinió, la mentida, l’estupidesa i la broma ens plouen des de diaris, teles i de tot arreu. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han anat perdent l’autoritat que dona no enredar la gent. Es discuteix la professionalitat, el rigor i fins i tot l’ètica d’alguns directors i de molts periodistes. I ja no cal saber res per opinar, per penjar missatges a la xarxa o per posar-se a discutir sobre el que és veritat o és mentida. Si penseu que fer entrar aquest tema a classe són ganes de complicar-se la vida, tingueu en compte que també ens hi va la nostra credibilitat com a professors. Si tot s’hi val, i tot pot ser mentida, i tot és opinable, la teoria de l’evolució de Darwin pot ser mentida, i les causes de la guerra d’Espanya també. I de tot el que diguem sobre Verdaguer només recordaran que era capellà i feia exorcismes.

Els periodistes mentiders fan molt de mal, però encara en fan més els tertulians que gosen parlar de tot sense saber de res i els tuitaires que escampen teories de conspiracions marcianes. Però hem de fer alumnes llestos. Que sàpiguen llegir tuits, whatsapps i diaris digitals de tota mena. Que es burlin de les ximpleries i respectin no ja la impossible objectivitat, però sí l’intent d’apropar-s’hi. Que valorin el mètode científic. El savi, més que l’espavilat, i el qui sap, més que el bocamoll.