LA PITJOR MARE DEL MÓN

Senyors progenitors

Senyors progenitors / GETTY Zoom

Aquestes últimes setmanes he compartit missatges i converses de feina amb dos progenitors de petits menors d’edat a càrrec (MEC). De tots tres, servidora era la que tenia l’esperit més relaxat en els afers de criança dels MEC, tot i tenir-ne tres i els altres només un per barba. I m’he alegrat i molt del contingut de les seves converses, que deixaven anar coses com ara: “La meva té conjuntivitis com la teva fa dos dies”. “I tu què fas per tornar-te a adormir quan la teva nena insisteix a fer vida nocturna”. “No puc venir a la reunió perquè no tenim cangur”. “El guió l’he escrit a les tres de la matinada perquè la nena estava que no deixava de plorar i l’he hagut de tenir en braços”. “Espera, que et truco d’aquí cinc minuts quan l’hagi deixat a la llar d’infants”. “Espera, que et truco d’aquí cinc minuts quan l’hagi recollit de la llar d’infants”. “Jo li dono un biberó a les nits i la meva dona no, però és que si no dormo no seré persona...” I així en totes les variacions de temes possibles.

VIDA NORMAL

La meva alegria no només ha vingut perquè tots aquests afers apassionants jo ja me’ls miro des de la barrera on posa “prova superada”, mentre em prenc un vermut del Matarranya per celebrar-ho. També perquè aquests dos progenitors en parlaven amb total normalitat, sense esperar ni plantejar-se que ningú els ha d’atorgar el premi al progenitor enrotllat. En parlaven com n’hem parlat i encara en parlem tantes i tantes i tantes progenitores. I he pensat que potser, només potser, alguna cosa està canviant en positiu. Jo mateixa m’he organitzat horaris, reunions i escriptures de manera que fos compatible amb el digne estatus de pitjor progenitora del món, i ho he expressat verbalment. Però fins ara pocs companys amb els quals he treballat, per no dir cap, han fet visible la seva tasca en la mateixa mesura.

Potser a casa es partien o es parteixen la feina amb les mares de les criatures, però aquest parlar normal i desacomplexat sobre quines gotes són millors per anorrear les conjuntivitis dels pebrots és el primer cop que la sento en boca masculina. No els he felicitat. La normalitat no cal felicitar-la. Igual que a mi ningú em felicita per fer el mateix que fan ells. Però sí que vull apuntar aquesta tendència cap a la normalització en els rols de criança, i especialment aquest no demanar ni atorgar-se medalles al mèrit.

PREFERÈNCIES

Tot plegat em va alegrar l’esperit de progenitora feminista. Perquè m’estimo més aquesta manera de fer que no pas la d’aquells progenitors que quan la progenitora marxa de viatge somien en el moment de la seva tornada argumentant que sense ella s’arma un embolic, com si els éssers femenins vinguéssim de fàbrica amb el do de geolocalitzar l’equip de gimnàstica. Lluís Gavaldà, de bon rotllo, ¿oi que hi estàs d’acord?