LA PITJOR MARE DEL MÓN
Opinió 20/05/2017

Salutacions cordials

i
Anna Manso
2 min
Salutacions cordials

Arribo a casa, obro la porta, saludo i espero resposta. El més normal és que la rebi del pare de les criatures. Però si els éssers vius que hi ha a casa és algun dels menors d’edat a càrrec (MEC) la resposta costa més. Estan abduïts absorbint el contingut d’alguna pantalla, o escoltant música, o estudiant, o totes tres activitats alhora. I també pot ser que, a sobre, em toqui quadrar-me i mantenir un intercanvi de frases poc agradable perquè no estan estudiant i ho haurien d’estar fent... No dic que no saludin, ells ho fan. Però a mi el seu “Hola” pronunciat d’aquella forma tan... escassa, amb aquell to tan... escassament entusiasmat, coi, em sembla poca cosa. I tampoc em fa gaire il·lusió que em vinguin a rebre amb un somriure per acabar demanant-me diners o qualsevol bé material.

És llavors que recordo el que em va dir la meva germana Teia, que tenir un gos quan els MEC són adolescents o preadolescents fa que almenys algú et rebi amb alegria sincera quan arribes a casa. No sempre ha estat així. Els recordo petits, llançant-se als meus braços amb la força i l’impacte d’un rude jugador de futbol americà, penjant-se’m de l’esquena com si fossin motxilles humanes grimpadores, orgullosos i satisfets de la meva presència. Això a casa, a l’escola, a casa els amics, allà on fos que els anés a trobar, als MEC se’ls il·luminaven els ulls i cridaven “Mamaaaaaa”... I ara, coi, ho enyoro. I a sobre al MEC número 3 li queda un mes com a alumne de primària i farà com els seus germans grans: demanar-me sisplau, per favor, que NO el torni a anar a buscar a la sortida de les classes MAI MÉS.

TOT CANVIA

Però potser la neurona de la nostàlgia em juga males passades. Perquè, si soc sincera, aquest entrar i sortir de casa tan autònom que tenen m’alegra i m’allibera. I que facin la seva per casa sense estar pendents de mi també. I de sobte recordo els milers de vegades que els vaig anar a buscar a casa els amics i em van rebre amb un “Ja has arribat?” força malhumorat. O aquelles vegades que travessava la porta i venien empipats com una mona per exigir-me els diners per comprar cromos que els havia promès, o me’ls trobava barallant-se, o aquelles vegades que sabia que em tocaria demanar-los que fessin deures i que acabaríem tots plegats empipats com una mona, força malhumorats i barallant-nos.

Ara tot ha canviat, tot i que potser no tant. Perquè quan porto dos dies arribant tard a casa per feina la salutació segueix sent aquella tan poc entusiasmada, però acaben assaltant-me a demandes, explicacions i preguntes d’on m’havia ficat, i fins i tot el MEC núm. 3 vol saber si a partir d’ara sempre arribaré tan tard. I quan li dic que no, que tornaré a passar tardes a casa, somriu content. D’acord, perquè sap que em tindrà a l’abast per mig ignorar-me o fer-ho veure. Però somriu, i jo també.

stats