Regals de bogeria
El mes de desembre inaugura la temporada de regals. És una temporada que ara puc viure amb més calma però que m’ha provocat crisis d’embogiment extrem. Embogiment per poder arribar a temps amb totes les compres fetes. Embogiment per haver d’especificar què calia que els regalessin als menors d’edat a càrrec (MEC) per evitar sorpreses desagradables. I embogiment per no embogir embogint amb els atacs consumistes que feien que em mengés amb patates totes les meves bones intencions d’austeritat.
Entre els regals més odiables que han rebut els MEC hi ha els que emetien un so infernal: la moto elèctrica que, per sort, tenia una bateria que només durava vint minuts (això sí, vint minuts amb un so de segadora elèctrica); la nina-bruixa que reia amb una riallada digna de la nena de L’exorcista ; instruments musicals com el tambor i la bateria de tota la vida (alguns veïns encara els recorden); la bola de vidre amb una veu en off tenebrosa, o un nino Pare Noel amb música insuportable. L’apartat de catifes i joguines per tocar i remenar de l’etapa preescolar també mereix un capítol sonor a part.
Però hi ha un altre apartat de regals que no suporto: aquells que he comès jo mateixa per debilitat. I dic comès perquè vist en perspectiva eren una mena de delicte. Cases de joguina o estacions de bombers ultracars que mai ningú va fer servir perquè ningú els va demanar. Aquella nina amb complements, vestits i targeta de crèdit (bé, no, però com si la portés) que ens va demanar la MEC número 1 quan era gairebé una preadolescent, i que era evident que ignoraria tres segons després. I així va ser. Videojocs o consoles que he comprat perquè en plena follia nadalenca semblava que els MEC rebien poca cosa (insisteixo en el concepte follia nadalenca ). Jocs educatius avorridíssims. Motos i cotxes i helicòpters teledirigits, una tipologia de regal que tothom sap que duren poc, o menys o res.
ENCERTS
Però també hi ha hagut encerts i molts han estat relacionats amb fer gruar aquell desig: videojocs que havien de trobar després de fer una gimcana per tota la llar familiar, una càmera fotogràfica llargament esperada i que era de part de més d’un nucli familiar, o una disfressa de superheroi rebut al tercer intent. O aquell patí tan llarg que s’anomena long, que va rebre un dels MEC i que no gosava ni demanar. Perquè són temps de crisi, però els MEC són afortunats i tenen de tot.
El regal no pot ser, com els explicava la seva besàvia Esther, una taronja, un dels regals més especials que va rebre durant la seva infantesa. Ells mengen taronges i mandarines a cor què vols i el repte és no caure víctima de la bogeria i que tot el que rebin sigui assumible per a les seves neurones i el seu esperit, i també per a la nostra economia. Ah, i que vingui sense so.
