Que bonica, la vida lenta!

Dissabte al matí. Se suposa que el ritme podria ser més pausat que els dies entre setmana, però són molts els que segueixen amb el coet al cul. Surto a comprar i, tret d’un matrimoni gran encantador de la meva escala, que sempre té temps de fer-la petar una estona, tinc la sensació que tothom va de pressa. Hi ha dues persones al pas de vianants i cap no s’espera que el semàfor es posi verd. Una travessa corrent. A l’altre costat de la vorera, m’avança una noia que camina veloç, amb el pas forçat per uns talons segurament incòmodes per a ella, impossibles per a mi. Tombo per una cantonada i veig un pare que gairebé arrossega un nen d’uns tres anys, que el segueix esmaperdut. Amb una mà sosté un penjador amb un vestit de senyor, que duu gairebé com si fos un estendard, i amb l’altra estira el menut, mentre li va dient: “Corre, corre”. Entro a la carnisseria, agafo número i espero tanda. Darrere meu entra una senyora. Quan veu que està tan ple, diu que no pot quedar-se i que ja tornarà. Em fixo en una altra senyora que estan atenent en aquell moment i que va amb una nena d’uns set anys. Quan paga i es disposen a marxar li diu a la nena: “Au, corre, anem a buscar el pa”.

Deu fer tot just mitja hora que he sortit de casa i ja he vist córrer tres persones i he sentit tres vegades la paraula “corre”. En dissabte. M’enrecordo de la capsa de la calma que una mare em va ensenyar fa poc que havia comprat per al seu fill. Una capsa de cartró amb coses a dins perquè els nens aprenguin a relaxar-se. Arribem a ser ben estranys. Som nosaltres els que estem accelerats i els fem córrer, i els encolomem a ells capsetes perquè es calmin.

Surto de la carnisseria. Agafo l’ARA al quiosc d’una placeta que hi ha a prop de casa. Em creuo amb una altra mare amb dues criatures, una en un cotxet i l’altra caminant. La mare s’atura i s’ajup a parlar amb la nena gran. Li explica alguna cosa pausadament. Es miren i somriuen. Sembla que tenen tot el temps del món. M’agafen ganes de felicitar-la. De fer-li un petó i tot. M’estic de fer-ho, però em recreo observant l’escena. Que bonica que és la vida lenta! Me les miro reconfortada, tot desitjant que la paraula de cinc lletres que ja he sentit tres vegades aquell matí no s’interposi mai entre les seves mirades.