LA PITJOR MARE DEL MÓN

El que amaga la meva motxilla

Ja s’ha acabat la primera setmana del curs escolar 2016-17 i les motxilles escolars tornen a campar al seu aire. Les dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) són per tot arreu, i hi torno a topar quan obro la porta de casa i avanço mig metre; o quan pretenc seure al sofà; o si per casualitat miro què hi ha sota la taula del menjador. Però avui no parlaré del concepte d’ordre dels MEC, sempre tan silvestre i lax. I tampoc de les seves motxilles, pesants com si hi carreguessin un menhir o sospitosament lleugeres, sinó de la meva. Perquè jo també carrego una motxilla quan comença el curs i no està buida precisament.

MATERIAL ESCRIT

La meva motxilla no és física. Però que no es pugui tocar no vol dir que sigui un fenomen paranormal. És el pes de tot allò que em va bé per exercir de progenitora. A la meva hi duc carmanyoles amb vídeos, arxivadors amb blogs, carpetes amb articles, bosses amb llibres i conferències... No és la primera vegada que dic que els departaments de paternitat/maternitat de les llibreries i biblioteques són enganyosos, i que si un marcià acabat d’aterrar al nostre planeta analitzés la quantitat de material escrit, arribaria a la conclusió que exercir de progenitor és més complicat que aprendre física nuclear.

Durant un temps vaig creure que necessitava tot aquest material. Que sense no podia arribar a ser una progenitora perfecta. Ara ja no m’enganyo. La perfecció la regalo al primer que passi, i si encara ho duc tot a la motxilla és perquè em diverteix i m’acompanya. I perquè de tant en tant (menys del que seria desitjable) n’aprenc alguna cosa. Ho porto perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana, vaja. I quan m’adono que torna a convertir-se en una necessitat, buido la motxilla i torno a començar.

MÉS

Però a la motxilla també hi duc més coses: les xerrades amb altres progenitors, o amb altres persones generoses que sense ser progenitors m’escolten parlar de les meves cuites. Les sortides amb el pare de les criatures, sense les quals no podria exercir el meu càrrec de forma saludable. I una maquineta de fer punta al llapis de la paciència, que sempre sembla que està a punt d’acabar-se, perquè és un llapis petit i miserable, però miraculós, perquè dura i dura i dura. I un pastisset industrial, d’aquells que no s’han de menjar però que es mengen, de la marca Ferelqueemdonalagana.

Ah!, i amagat a sota de tot de la motxilla, perquè ningú ho trobi, hi duc un inhibidor de senyal de mòbil, tele i pantalles, per poder escoltar i xerrar amb els MEC, ni que sigui de la desesperació que tenen perquè no hi ha senyal. Però sobretot hi duc un entrepà gegant de sentit de l’humor, perquè no em cansaré mai d’insistir que és l’alleujament miraculós de tots els mals i problemes. Bona entrada de curs!