LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitora de...

La gent acostuma a creure que la major i els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) són identificats per la resta de persones com els fills de la pitjor mare del món. I de vegades és així, de vegades és així. Aprofito per agrair públicament als MEC la seva elegància quan es produeix aquesta identificació. I, fins i tot, el seu orgull pel títol de dubtós honor de la seva progenitora. Però el que s’oblida és quan passa tot el contrari, quan servidora és identificada com la progenitora de...

No sempre aquesta identificació ha estat motiu d’alegria. Recordo quan la MEC número 1 batia rècords de velocitat a l’hora de despilotar-se en qualsevol botiga de roba, fora dels emprovadors. La gent mirava al seu voltant de manera acusadora, buscant el o la progenitora d’aquella petita MEC de costums assilvestrats. O quan el MEC número 2 grimpava i es llançava pel tobogan del parc, amb només 8 mesos. Llavors un exèrcit de iaies patidores corrien a entomar-lo, esgarrifades pel suposat desemparament de la criatura. O quan el MEC número 3 va fer allò tan fastigós a la llar d’infants. Tan fastigós que no ho explicaré. Llavors em maleïa els ossos per la semblança entre la MEC número 1 i servidora, o perquè els altres dos insistien a dir en veu alta “mama, mama”.

Però per sort hi ha situacions fantàstiques per ser reconeguda com a progenitora de... Com el camp de futbol, quan un dels MEC marca el gol salvador del seu equip a l’últim minut. Llavors, no ho negaré, he arribat a cridar ben fort “Molt bé, fill MEU”, perquè tothom sabés qui era jo. O aquest mateix estiu. La MEC número 1 fa un parell d’anys que porta a terme unes actuacions artístiques determinades formant societat amb una amiga, i les mosses tenen un cert èxit. Dos dies després de la seva última actuació vaig parlar amb els organitzadors de l’esdeveniment, i aquests, en descobrir qui era jo, van exclamar un admirat: “Com? Tu ets la mare d’una de les X?” Em vaig sentir tan inflada i curulla d’orgull que gairebé em rebenten les costures dels pantalons. I admeto que no vaig fer el que hauria d’haver fet: aclarir que tot el mèrit és seu i bla-bla-bla. No. Jo vaig callar i vaig acceptar aquella admiració com a mèrit propi. Perquè, a veure, si cometo l’error de voler-me fondre de vergonya quan l’espifien i la gent m’endinya mirades reprovadores i soc tan burra per no aclarir que gasto sang, suor i neurones provant d’educar-los de manera civilitzada, i no intento fer-los veure que els resultats no sempre són matemàtics i deterministes, doncs, com a mínim, em compenso rapinyant part de l’orgull i el mèrit quan s’enduen llorers i bones paraules.

És idiota i és absurd, però és així. A la propera vida ja desmentiré tot el que hagi de desmentir i aclariré tot el que hagi d’aclarir. A la propera vida. Ho prometo.