L’EXPLORADOR REPRIMIT

Porrers legals (i 2)

Tornem a les reflexions a propòsit de l’aprovació al Parlament de la llei de les associacions de persones consumidores de cànnabis. Suposo que els parlamentaris i els impulsors de la norma deuen estar d’acord que cal treballar per aconseguir que els adolescents no esdevinguin porrers abans d’hora. Però, ¿tenim els arguments adequats per convèncer-los? Els professionals que ens dediquem als adolescents i, des de fa anys, prediquem la normalització del cànnabis, sempre hem tingut dos reptes: com aconseguir que s’esperin per fumar i com desactivar el desmesurat atractiu que els produeix l’herba. A més, si mirem d’ajudar adolescents que es compliquen la vida, pateixen o fan patir i fumen porros amb una freqüència i intensitat significatives, pretenem que descobreixin que les seves vides funcionarien una mica millor si els porros fossin un petit entreteniment de cap de setmana.

Dir-los als 15 anys que el cànnabis és dolent ja sabem que és gairebé inútil. Però donar a entendre que és bo sempre condueix a la pregunta: “Si no és dolent per què no en puc fumar, jo?” Atès que no podem situar el cànnabis en el terreny de les maldats absolutes, cal col·locar-lo entre les “bondats contradictòries”, aquelles que són bones i dolentes alhora, o que depenen del “depèn”. Cal recordar-los que els porros tenen uns costos i unes contraprestacions significatives. I això porta a treballar una relació menys intensa, reduïda a situacions d’oci, no associada als seus estats d’ànim diaris, més personal i menys d’imposició grupal. Però, ¿com vens moderació a qui t’està dient “Tranquil, jo controlo” i pren una substància prohibida a la seva edat? Es tracta d’ajudar-los a diferenciar sensacions i experiències perquè puguin valorar què val la pena i què no. Ajudar-los a matisar el que senten permet que puguin valorar una proposta de distància, control o canvi de relació.

Finalment, quan del que es tracta és de gestionar els seus malestars hem de tenir una nova precaució. Ara senten que la maria calma les seves vides i seria un mal negoci que, deixant els porros, passessin als psicofàrmacs. En totes les adolescències existeix el perill afegit dels refugis falsos per gestionar les angoixes de descobriment, de maduració, que van apareixent quan s’abandona el món segur de la infància.