Plàstic

Reciclar, vet aquí un verb difícil de conjugar per als que vam néixer al segle passat. Que aixequi la mà qui no s’ha equivocat mai de contenidor. Va, que no us posarem cap multa, confesseu que més d’un cop heu ficat el vidre al contenidor groc o el cartró al verd i us heu quedat tan amples. Jo mateix no tinc cap problema a admetre-ho, per no parlar dels dies aquells que és tard i vas carregat i tens pressa i ho acabes entaforant tot al primer que trobes, sovint a hores prohibides, mirant de cua d’ull si els veïns t’estan fiscalitzant. O aquesta lluita continua amb els residus orgànics, aquest contenidor esquifit que sempre acaba sobreeixint, amb una bossa ridícula plena fins dalt que després no pots lligar, que regalima suquet de peix, es trenca a l’ascensor i escampa la seva pudor pel replà de l’edifici.

No patiu que no seré més explícit sobre les deixalles, no vull pas esgarriar-vos l’esmorzar. De fet, del que vull parlar és d’un dels efectes secundaris més beneficiosos del reciclatge. Perquè gràcies a separar els residus he acabat de convèncer-me que vivim en un món de plàstic. Només cal comprovar la velocitat amb què se m’omple el contenidor per adonar-me de la tragèdia. És tan absurd com dramàtic. Vaig al súper i em cobren per cada bossa de plàstic, suposadament per erradicar la seva presència, però tot el que he d’encabir al sarró de vímet reciclable que porto de casa està protegit amb aquest material odiós: els enciams i els tomàquets ecològics, el raïm i les mandarines, el paper de cuina i les piles alcalines, les verdures per fer el caldo i el sobre de cromos per al nen. Tot, absolutament tot, ens ho donen plastificat, no fos cas que ens embrutéssim les mans. Ens passem tot el sant dia estripant plàstic, cagant-nos en tot perquè no trobem la juntura i hem d’acabar fent servir les dents per encetar el que amaguen. És com si algú amb més criteri que nosaltres ens estigués cridant de manera silenciosa que potser ja n’hi ha prou de viure embolicats com nens bombolla en un univers incolor i insípid, de negar-nos el tacte de les coses que ens envolten, les rugoses i les toves, les que t’acaronen i les que a vegades punxen i fan mal. Que reciclar és collonut, i tant, però ara potser el que ens cal és reciclar-nos.