EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Petits detalls

És quan d’un dia per l’altre et diu que no cal que l’acompanyis a l’escola i marxa escopetejat sense fer-te ni un petó de comiat. Quan es tanca a la seva habitació i no goses entrar-hi per si l’enxampes tancant el xat de la seva tauleta de pressa i neguitós, mirant-te amb cara de “Què coi fas aquí espiant-me?” És també quan li dius de fer una banyera plegats i et diu que no cal, que prefereix fer-la sol quan jo l’hagi acabat. O quan ets fora i truques a casa i després de parlar amb la dona no sents cap veu de pito demanant de posar-se al telèfon i explicar-te amb pèls i senyals el capítol del Polònia d’aquesta setmana. També és quan li fas una broma de les teves, pessigolles als peus o una mossegada amb traïdoria al cul, i en comptes d’empaitar-te per tota la casa amb ganes de brega et mira emprenyat i et fot un discurs sobre la inconveniència de les teves gràcies i no sé què del respecte a la seva intimitat. És quan es canvia de roba i amaga els seus evidents canvis fisiològics darrere una porta amb excuses peregrines.

És quan surt de classe a la tarda i en comptes de córrer cap a tu per fer-te una abraçada surt parsimoniós i fent petar la xerrada amb el seu company de classe fent veure que no et veu, fent comentaris sorneguers a cau d’orella. Quan li demanes els deures per repassar-los i et diu que no cal, que la senyoreta ja ho farà millor. Quan ja no es deixa tallar les ungles ni pentinar, o quan s’emprenya si li tries la roba i et diu que el seu estil de vestir és cosa seva i en lloc de la camisa nova es torna a posar la dessuadora rònega i foradada que tan odies.

És sobretot quan l’enxampes amb la primera mentida elaborada, no pas com les de sempre, les improvisades i evidents que es veuen d’una hora lluny, les que es desfan com un sucre perquè te’l mires a la cara i se li escapa el riure, sinó aquella sibil·lina i pensada d’antuvi, la que s’alimenta de la teva credulitat i la teva bona fe. Quan dius una parida de les teves i et mira amb cara de “No m’ha fet cap gràcia”, o quan t’enxampa fent una de les teves i mou el cap com dient “Aquest papa no té remei”. Són petits detalls, instants minúsculs que, malgrat no fer gaire soroll, malgrat que tu ets facis el sord, et diuen fort i clar que el teu fill s’està fent home.