EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Pare submís

El pare submís està emprenyat. Per això quan es troba un amic al bar es desfoga i aprofita la trobada per buidar el pap i fer un parell de canyes ben fresquetes mentre repassa poc dissimuladament la cambrera. Entre glop i glop li diu que no pot més, que a casa no hi pinta res, que és un zero a l’esquerra. Que per tal de no tenir baralles ni discussions ha acabat dient que sí a tot el que li diu la seva parella, encara que no tingui raó, que és més sovint del que ella es pensa. Explica que quan passeja el gos de bon matí, el gos que ell no volia, es pregunta com ha acabat així. Ell, que era el rei del mambo, el que mai en tenia prou, el que acabava els caps de setmana sense haver dormit més de tres hores. Ell, que feia i desfeia, el líder, el que decidia per tots on anaven i quan tornaven. El primer a tenir cotxe, a fumar, a anar de putes i a festejar.

Ara, en canvi, només és el primer del bloc a llençar les escombraries al vespre, i ho fa per aprofitar-ho i fer un cigarret sense que la dona el renyi. Sí, el pare submís és un màrtir, un heroi tràgic postmodern que pel bé de la seva família ha sacrificat el seu immens potencial; que pel bé de l’harmonia conjugal ha deixat de banda les seves necessitats bàsiques sense que ningú li agraeixi el sacrifici.

El pare submís fa pena, molta pena. Tanta que sap greu dir-li que potser si no alça la veu a casa és perquè no té res a dir o que la seva submissió no és tant fruit de la seva generositat sinó més aviat de la seva comoditat, covardia i ganes de no ser molestat. Que si no hagués volgut el gos ho podria haver dit, però aquell dia feien futbol i li va fer mandra enfrontar-se amb la canalla. Que la seva desídia no és més que la constatació de la seva mediocritat. Que potser no seria tan invisible si hagués dedicat un segon de la seva plàcida existència a fer-se notar, a pensar com sorprendre els seus i regalar-los una iniciativa mínimament generosa. El pare submís diu que sí a tot per després queixar-se que sempre el manen, però no sap quin número calcen els seus fills, quin és l’escriptor preferit de la seva dona, on es guarden els jerseis d’hivern o a quin passadís del súper hi ha aquelles galetes que tant li agraden. Per no saber, no sap ni tan sols que, malgrat ser-hi cada dia, a casa seva fa força temps que el troben a faltar.