EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Pare de l’any

Diu el gran Louis CK que el millor pare del món sols pot aspirar a un 40% d’efectivitat, mentre que una mare qualsevol supera el 80% sense matar-s’hi gaire. No hi ha dubte que exagera una mica, però en el fons sé que té raó. Els pares moderns ens indignem quan es minimitza la nostra implicació en la criança dels fills i de seguida enumerem els nostres mèrits, els cops que ens aixequem del llit per consolar-los, els farts de bolquers canviats, les hores invertides acompanyant-los a l’escola o al futbol o a ballet o al que sigui que fan. És com si necessitéssim un trofeu o un Oscar al millor pare per fer el que, de fet, ens toca. Potser per això quan ens quedem sols amb el nen ens sentim importants, com si hagués arribat el moment de demostrar a tothom que som el Pare de l’Any. I un parell de dies més tard estem desbordats: ja no sabem què fer-li per sopar, ens hem oblidat de pagar el rebut de l’extraescolar i li fem portar els mateixos calçotets per tercer dia consecutiu. No hi tenim res a pelar. Hi posem tot l’esforç del món, sí, però ens manca la visió global de la jugada. Portem tants anys refiant-nos de la nostra dona i la seva omnipresència que som poca cosa més que un subordinat eficient.

Ahir mateix va ser un dia perfecte per explicar-ho. Quan érem a la porta de l’escola ens vam adonar que era el dia d’anar sense uniforme. Vam haver de tornar corrent a casa i mentre ell es canviava de roba jo vaig treure les bicicletes per tornar abans que ens tanquessin la porta. Deu minuts més tard ja fèiem la pujada del carrer amb la vestimenta adequada i just quan arribàvem a la porta, el nen, esgarrifat, em va cridar “Amb les presses m’he deixat la cartera!” Ja em veus fent el viatge de tornada a tota llet mentre li deia que entrés a classe. Cinc minuts més tard, amb el fetge i l’esmorzar sortint-me per la boca, feia el mateix trajecte per tercera vegada amb la maleta a la mà. Semblava que per fi tot s’havia arreglat, oi? Doncs no! Hi havia un petit detall: el nen, esgarrifat per arribar tan tard, s’havia deixat la bicicleta aparcada a la porta de l’escola. Quan el vaig recollir ja no hi era, ens l’havien fotut. Ara és a casa, castigat per ser tan despistat com son pare i desitjant que torni sa mare de Tarragona. Jo, si voleu que us sigui sincer, també.