LA SETENA HORA

Noves escoles, nous reptes

Anar pel món a predicar que l’escola transmissiva no és l’escola que reclamen els temps que vivim no és una novetat. Alguna cosa devíem aprendre arran de la reforma del 92, no? I alguna aportació deuen haver fet els ICES (Instituts de Ciències de l’Educació) de les universitats, els moviments de renovació i els cursos de formació que anys enrere promovia el departament d’Ensenyament (per aquell temps departament d’Educació). Per això se’ns fa estrany que encara es caigui en distincions tan tòpiques com la que oposa la classe magistral al treball en grup o lliure per part dels alumnes. A nosaltres, que hem après molt d’algunes classes magistrals, així com de milers de trobades en grup, aquesta polaritat ens incomoda. Més aviat som del parer que els coneixements s’interioritzen quan s’obren de bat a bat una gran diversitat de portes.

És de vol gallinaci afirmar que les exposicions monogestionades són perverses. Ho és tant com defensar que els nens i les nenes, pel fet de treballar en grup o de disposar d’un espai on poden descobrir i expressar les seves inquietuds, ja aprenen. Avui la qüestió no és aquesta. El tema de fons és més profund i no es pot resoldre posant com a cortina de fum un tòpic com ha esdevingut l’expressió “acompanyar l’alumne”. El tema, en tot cas, es planteja quan precisem què vol dir acompanyar.

Fa poc la televisió ens presentava maneres diferents de fer escola. En aquest programa vam poder comprovar que per a uns acompanyar és portar fins allà on nosaltres ja prevèiem, mentre que per a uns altres acompanyar és il·lustrar el procés. Diuen el mateix? Que ningú no es confongui, no fem apologia de les classes magistrals, ni menystenim maneres de fer escola que s’esforcen per ser innovadores. L’únic que apuntem és que per definició les coses no són bones, ni dolentes. Necessitem promoure recerques que ajudin a estudiar a fons quina repercussió tenen les noves propostes des d’un punt de vista afectiu, cognitiu i social. En la mateixa línia, necessitem una administració que actuï allà on l’exercici del magisteri no generi magnetisme. Les bones pràctiques sempre ho són en un context que cal explicar. I això exigeix un discurs que doni noves pistes a tots aquells que des de fa temps estan atents als processos d’innovació que han existit al nostre país.