L’EXPLORADOR REPRIMIT

No neixen adolescents

Acabo de participar en la celebració dels trenta anys del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) de Sant Boi. He conviscut amb adolescents que vivien en el món de l’espectre autista però que, gràcies al fet d’haver tingut a temps propostes i estímuls comunicatius, són ara xerraires lúcids. També he estat amb joves Down que gestionen activament la seva diversitat funcional perquè, des de ben petits, s’ha ajudat la seva família a crear el marc educatiu adequat. Uns altres, de pocs anys, que ara s’espavilen, estarien en els territoris del fracàs si, amb pocs mesos, no haguessin accedit als estímuls i les oportunitats educatives que la seva família no els podia donar.

Sovint, a l’adolescència, quan tot entra en crisi, apareixen les marques i els dèficits dels primers temps d’infància, però tendim a pensar que tot és un problema nou. És el moment de recordar que potser aquests joves no serien així si ens n’haguéssim ocupat adequadament, a temps, quan tot depenia de les oportunitats que els adults proporcionem als infants. He explicat que no existeix el determinisme. Que cap infant està condemnat a no ser, a arribar a l’adolescència sense ser en positiu. Sempre seran les oportunitats i els estímuls educatius que els envolten els que condicionaran el seu desenvolupament. La primera obligació de la societat adulta és garantir, amb recursos i serveis diversos, que tothom tindrà al seu abast la dosi bàsica d’abraçades, d’experiències i descobriments, de paraules i músiques, de relacions amb altres infants, de percepcions de seguretat entre diferents adults.

A vegades, el desenvolupament infantil inicial pateix distorsions. Es dona enmig de confusions emocionals d’origen divers. El caos personal i relacional no els permet començar a aclarir-se i diferenciar-se. L’atenció primerenca fa que a poc a poc vegin llum i madurin sense convertir el desordre en trastorn mental. En altres situacions, la singularitat infantil té a veure amb la diversitat madurativa que genera una genètica diferent. La lluita familiar per la normalitat passa per ajudar-los des del primer moment a construir els recorreguts singulars de la seva diversitat funcional. Només així poden arribar a no viure la singularitat com a dèficit que inhabilita. Ho hem oblidat, però ningú neix adolescent.