LA SETENA HORA

Si us diem MM, en qui penseu?

Si en una conversa entre amants del setè art anomenen aquestes inicials tothom sabrà que fan referència a Marilyn Monroe, l’actriu de qui la llum s’enamorava i gran part del públic també. Si fem servir aquestes inicials entre persones que ens dediquem a l’educació potser no serviran per identificar ningú, i això que tenim dues MM molt importants, però no tan famoses com la del món del cine.

Una és Maria Montessori, fundadora de la Casa dei Bambini i creadora d’un mètode que encara cueja en estat pur en algunes escoles del nostre país o barrejada amb altres mètodes amb aquest eclecticisme, savi i pràctic, que es fa servir en molts altres centres. Però en tenim una altra, de MM. Parlem de Marta Mata, mestra i filla de mestra, investigadora, lingüista, destacada política socialista i una de les fundadores de Rosa Sensat. Molt ens temem que si parlem de Marta Mata pot ser una novetat entre mestres joves, i aquesta ignorància s’hauria d’evitar, perquè només des de la tradició es pot innovar. Ras i curt: no innovem des del buit, sinó des dels que ens han precedit. Aquest any celebrem l’any Marta Mata -deu anys de la seva mort- i hem vist que està passant molt desapercebut en els àmbits educatius, i d’aquí plora la criatura. Som un país prou ric, des del punt de vista educatiu, per ser capaços de reivindicar aquelles persones que des de perspectives diferents han enriquit el debat educatiu gràcies a la seva pràctica, una pràctica reflexionada amb altres persones.

Les facultats de ciències de l’educació tenen una responsabilitat directa i gegantina en aquest terreny divulgatiu. S’han de convertir en altaveus dels nostres referents per poder-los conèixer de manera crítica, esclar, perquè tothom té llums i ombres i el coneixement de les biografies i de les obres que han ajudat a construir el model educatiu que tenim és una obligació ètica en el sentit que l’ètica és una responsabilitat respecte a l’altre. Lo riu és nostre, clama la gent del Delta, i els que no som d’aquesta zona ens el fem nostre, perquè és un patrimoni comú que no podem perdre. Doncs la Marta Mata també és nostra o hauria de ser-ho, i el primer que ens cal fer és conèixer i reconèixer el paper que ha jugat en el nostre país per construir una escola al servei de tots i de cadascun dels seus i de les seves alumnes.