FORA DE CLASSE

Modes i negocis

Dimarts de la setmana passada vaig fer una guàrdia en una classe de 2n d’ESO on un dels alumnes duia un objecte curiós que agafava amb els dits i que rodava força estona gràcies a la seva inèrcia. De seguida vaig tenir clar que allò es posaria de moda. No em vaig equivocar, i em vaig quedar curt, perquè entre dijous i divendres la cosa ja va ser una autèntica plaga. Fins i tot vaig trobar un article que explicava que als Estats Units ja l’havien prohibit a les escoles i instituts perquè feia perdre els nervis als professors i entre companys se’l tiraven pel cap i es feien mal.

En realitat, l’ spinner, que és com es diu aquest objecte diabòlic, no deixa de ser una d’aquelles modes que algú amb molta influència fa que arribin a tots els nens i nenes, com les baldufes de tota la vida, els cromos de la Lliga, les gometes de fer polseres o el que calgui inventar. Els meus alumnes deien que ho havien comprat a les botigues dels xinesos. Suposo que no tindrem cap més remei que confiscar-los perquè, en puc donar fe, fa posar molt nerviosos els professors. Esclar que també ens altera perseguir tots els que juguen al Clash Royale amb el mòbil en hores de classe, i haver d’aguantar aquell “Espera, profe, que estic a punt d’acabar la partida”.

I ens oblidem d’una de les últimes obsessions sàdiques, la de la balena blava. He hagut d’advertir a uns quants que deixessin de consultar amb l’ordinador aquestes bajanades que diuen que t’amenacen de mort si no els fas cas i no superes les proves que et manen. Total, al final es veu que et conviden igualment a suïcidar-te. Si els demanés els deures com a repte sàdic potser me’ls faria més gent.

En tot cas, és curiosa aquesta manera d’enganxar-se col·lectivament a qualsevol barbaritat o absurditat que s’inventen oportunistes que només busquen negoci. La majoria d’alumnes ho accepten tot per pura inèrcia, sense plantejar-se fins a quin punt són manipulats, algunes vegades de manera subtil, i d’altres amb intencions denunciables. Esclar que això també li passa a la comunitat educativa, que quan algú té una pensada genial tots hi van al darrere, encegats, com si fos una moda ineludible, com si abans no s’hagués fet servir mai. Tots pugen al carro, entusiasmats, i ningú es pregunta per què.