Moble d’Ikea

Sempre he admirat els manetes. De debò, cada cop que en veig un en acció, cada cop que el Carles o el Jordi (els meus dos manetes de capçalera) vénen a casa a arreglar algun desgavell, em passa com quan veig una gimnasta als Jocs Olímpics, m’agafen ganes d’aixecar-me i aplaudir. Al·lucino amb la seva destresa, la capacitat que tenen per trobar la drecera més efectiva per solucionar cada pas. Després, a casa, sol, intento emular les seves proeses, miro de canviar llums del sostre o penjar quadres i, tot d’una, allò que semblava tan senzill es transforma en una equació de trigonometria manual sense resposta adequada.

Per això odio els mobles d’Ikea. Els odio tant que abans d’entrar en una botiga seva m’he de fotre un Trankimazin. Només d’olorar-la ja m’imagino tot el que em vindrà a sobre. L’eterna tria del moble que després no trobarem en estoc; la batalla per encabir al maleter, suant com un porc, les planxes de fusta que pesen com un ase mort; les instruccions de muntatge críptiques; els renecs; els insults; l’horror. I el millor del cas és que, tot i que em prometo com si fos Scarlett O’Hara que mai més tornaré a posar-hi els peus, sempre acabo tornant-hi. Fa sis dies, per ser més precisos, i des de llavors que munto mobles. Sis dies de fotre’m cops de martell al dit; de passar-me tres hores muntant una prestatgeria per haver-la de desmuntar després perquè he posat una fusta al revés; de sobrar-me la meitat dels claus; de ratllar el parquet per no haver posat paper de diari a terra... I al final del túnel, el meu Tourmalet del bricolatge: una calaixera gran i amenaçadora com una catedral gòtica.

El que no m’esperava gens, però, és l’ajut del meu marrec. El pobre, espantat pels gemecs de son pare, va aparèixer a l’habitació i em va oferir la seva col·laboració. Ostres, com es va transformar la cosa! Ell col·locant cargols en llocs inversemblants i jo aplicant-me per no fer el ridícul davant del meu fill. Érem un tàndem tan imparable que dues hores més tard, suant la cansalada, ens vam abraçar. Allà la teníem, la nostra obra magna, muntada i acabada. Ens sentíem com Miquel Àngel davant el seu David, omnipotents. Va ser tal el grau d’eufòria que, amb llàgrimes als ulls, ens vam fer una promesa: plegar la roba abans de posar-la als calaixos.