Mal de panxa

Al principi no hi vaig donar gaire importància. De fet, vaig pensar que era una de les seves argúcies per no acabar-se el plat. “Ja hi som -em vaig dir-, ja tornem a tenir la comèdia del mal menjador”. A veure, no és que no me’l cregui, el que passa és que jo he fet servir aquesta estratègia tantes vegades quan era petit -i quan no ho era també-, que la veig venir d’una hora lluny. Cada cop que veia un puré de patata o un tall de fetge al meu plat em venia un mal de panxa horrorós, i amb una mica de sort i algunes llàgrimes de cocodril, em treien el plat del davant i passava directe a les postres. El que passa és que el posat del nen era molt creïble: estava blanc filat i una gota de suor li regalimava del serrell. Dos dies més tard la cosa es va complicar. El mal de panxa ja no va ser davant un plat de verdura, sinó amb uns macarrons a la bolonyesa. Estava clar que no fingia; ell per un plat de pasta és capaç de tot, de fer-se el llit o recollir les joguines o altres fites impossibles. Total, que vam demanar hora a la pediatra, que el té prou clissat per detectar de quin mal estàvem parlant.

Dos dies més tard ja teníem unes noves pautes alimentàries, les quals no especificaré per no entrar en polèmiques absurdes. El que sí que us puc dir és que la nova dieta no acabava de fer l’efecte desitjat, el nen continuava queixant-se de mal panxa a totes hores. Finalment, la nit abans de volar cap a Tarragona per gaudir del Minipop, el misteri es va aclarir. Quan ja feia una hora bona que havia d’estar dormint me’l vaig trobar tot embullat i en calçotets davant meu. “Què et passa, fill meu?”, li vaig preguntar. “¿Un altre cop mal de panxa?” “Sí, papa, tinc mal de panxa i no puc dormir. És per això d’anar a Tarragona i retrobar-me amb els meus amics de l’escola. Em fa patir que ja no vulguin saber res de mi o que no em vulguin veure”.

Esclar! Com és que no hi havia pensat? Hauria d’haver recordat aquest mal de panxa, el mateix que em venia en sec les tardes que em tocava anar a natació o els dies dels exàmens finals. El mal de panxa dels dubtes, les pors i les inseguretats. Aquest dolor que es cura a base d’assegurar al pacient que tot anirà bé, que els amics tenen moltíssimes ganes de veure’l. I, per si de cas, quatre petons, sense recepta.