EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Mai rondina

Ara, quan ja han passat un parell de mesos de la nostra arribada aquí, crec que ja puc dir que el nen s’ha adaptat a l’escola nova. Ho noto quan cada dia s’aixeca a quarts de vuit, mitja hora abans que nosaltres, neguitós per repassar la maleta i els deures i l’aigua i les ulleres i els cromos de Pokémon que bescanviarà avantatjosament amb algun nen més petit. Ho noto quan ens desperta dient-nos que farem tard i es passa cinc minuts bons fent-se el nus de la corbata i es pentina i repentina com si anés a fer un discurs davant milers de persones. O quan em fa agafar la bicicleta molt abans del que tocaria i el fred del matí ens espavila a la segona pedalada mentre enfilem amunt cap al carrer Windermere esquivant nens i mares amb cara de son. I sobretot ho noto quan el vaig a recollir i es passa tot el viatge de tornada explicant-me amb pèls i senyals tot el que ha fet a la classe i tot el que ha desfet al pati. Sí, queda clar, el nen s’ha adaptat a la nova escola.

I tot i així aquesta primera trobada amb la senyoreta anglesa ens tenia una mica intrigats. Potser perquè ja tenim prou experiències i sabem que, si tens prou cintura per escoltar de boca d’un altre que el teu fill no és perfecte, pots aprendre com és el teu nen quan tu no el veus. I així va ser. Miss Fugle es va asseure davant nostre i va començar a escampar floretes sobre el seu nou alumne que, assegut entre els dos, feia cara de no haver trencat mai un plat. Que si era tan aplicat, tan bon company, tan concentrat en la feina. La meva dona i jo gairebé levitàvem d’orgull patern. Fins que va dir: “Però el que més m’agrada és que sigui tan positiu i alegre. No protesta mai, no rondina per res del que li faig fer”.

Excuse me? El més positiu? ¿Que no es queixa mai? Parlem del mateix nen? ¿Del que rondina per parar taula i per desparar-la? ¿Del que s’emprenya quan diem de fer un vol perquè es perdrà el capítol de Mordecai i Rigby? ¿Del que es queixa per haver-se de rentar les dents cada vegada que ho ha de fer? Naturalment no vam dir ni piu, no serem nosaltres qui trenquem la il·lusió de la senyoreta, però un cop vam haver sortit d’allà la pregunta era obligada: “¿Com pot ser que a l’escola no rondinis per res?” “Molt senzill, papa, aquí necessito ser un bon nen per ser el més popular. A casa no em cal, no tinc competència”.