EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Llenguatge universal

Un dels millors moments del Sant Jordi d’aquest any va passar quan una parella es van adonar de la samarreta que portava. Era d’una sèrie de televisió americana de fa trenta anys, la qual em té tan fascinat que en aquests moments encara la torno a mirar com si fos per primer cop. Va sobre les vides de quatre amics neuròtics, superficials i immadurs que mai aprenen de les seves errades. La qüestió és que aquesta parella va identificar la samarreta perquè ells també n’eren seguidors. El que va seguir després va ser la prova que no hi ha res que uneixi més que una passió compartida. Vam intercanviar-nos capítols i frases memorables sense parar de riure davant la mirada de la resta de presents, que ens miraven estranyats com si parléssim un idioma secret.

Ara que soc en un país diferent, no paro de trobar-me gent nova, rostres i veus amb qui no comparteixo cap referència prèvia. Taxistes, gent que em talla els quatre pèls que em queden, veïns; tots fan mans i mànigues per trobar punts d’ancoratge des d’on teixir un diàleg més o menys definit. I aquí arriba la clau de tot plegat. En el vuitanta per cent dels casos ja sé on anirà a parar la conversa. Només caldrà que arribi la pregunta típica, la que et demana d’on ets. Quan arriba la resposta, la cara del meu interlocutor s’il·lumina. “Barcelona? Really?” I el miracle es produeix. El que fins llavors era un intercanvi de paraules feixuc es transforma en un conversa animada. Que si ens falta un mig del camp més creatiu, que si ja ens agradaria jugar a futbol com ho feu vosaltres, que si Mourinho, que si Guardiola, que si el Camp Nou. I t’adones que el futbol, amb tota la seva sobreexposició mediàtica, els seus sous indecents i el hooliganisme cutre, també té les seves coses bones, les que el fan un llenguatge universal, un nexe de complicitats amb gent de països llunyans i amb costums antagònics. Que dir Messi obri més portes i més somriures que qualsevol idioma artificial generat en universitats prestigioses.

Per això, quan em pregunten què m’agradaria regalar al meu fill sempre penso que el millor que li podria passar és tenir passió per alguna cosa, que apassionar-se, encara que sigui amb coses banals, és la clau per sentir-te viu, per comunicar-te. En definitiva, per ser feliç.