L’alumne que agraïa les classes
A última hora del dia, o quan, al final d’una classe, els alumnes han de canviar d’aula, els professors tenim per costum quedar-nos al costat de la porta per acomiadar-nos i tancar l’aula. Quan surten, n’hi ha algun que et diu adéu amb un somriure, més d’un que remuga un adéu desganat, i una majoria que no et diuen res. A principis de curs, però, em vaig trobar que un noi em deia “ muchas gracias ”. La situació es va repetir força vegades fins que el noi va deixar de dir-ho. Ara em diu “adéu”, en català, seguint el costum dels pocs que diuen alguna cosa.
En parlo amb en Benet, perquè això que t’agraeixin una classe és interessant. L’amic Benet em comenta que té set alumnes que han arribat fa poc de diferents països sud-americans i que tots set li diuen “ muchas gracias ” quan surten de l’aula. És evident que, en el seu cas, hi ha massa crítica perquè el costum dels americans es mantingui, cosa que no passa en el meu cas. L’alumne que em deia muchas gracias ha acabat cedint als costums de la majoria.
Ni en Benet ni jo pretenem que els nois surtin de classe dient gràcies per la classe, però l’agraïment d’aquests nois em serveix per parlar de fins a quin punt són desagraïts molts dels nostres adolescents. N’hi ha massa que es pensen que tenen de tot perquè els toca, i que la sanitat, l’escola, el cinema, els poliesportius, els pastissos, els telèfons mòbils o la llibertat relativa de què gaudim no s’han d’agrair a ningú. I també n’hi ha, i molts, que es pensen que si algú s’esforça a fer la seva feina és, senzillament, perquè és la seva obligació a canvi dels diners que rep. Vist així, no cal agrair res ni al forner que fa un pa millor que un altre, ni al conductor de l’autobús que ens saluda amb un somriure, ni a qui sigui que ens faci el llit i o ens renti i estengui la roba.
Només els agraïts són conscients que hi ha gent que fa les coses ben fetes per als altres i pel plaer que proporciona. És cert que n’obtenen un guany, com pot ser ara el reconeixement, o l’èxit, però els diners no hi juguen cap paper important. Només els agraïts poden descobrir el plaer de la cultura, del coneixement, de la investigació científica o, simplement, de la feina ben feta. I és tant d’agrair que algú ens toqui el concert per a violí de Sibelius com que algú altre ens faci una barra de pa ben feta. I mentrestant, al final de la classe, agraeixo als alumnes que m’hagin escoltat.
