Instituts bonics (o no)
He treballat en diferents instituts i n’he vist de tot tipus, estèticament vull dir. En recordo un que quan vaig arribar-hi per primera vegada em va impactar molt. Ja des de l’autobús vaig veure gent asseguda al carrer, a la porta d’unes cases fetes per ells mateixos, amb un bidó on cremaven coses i s’escalfaven. L’institut d’aquest lloc em va semblar propi d’un país del Tercer Món, i tot tenia la seva explicació: just al costat estaven construint el nou edifici que vam estrenar a final de curs. També he treballat en instituts moderns, de disseny, que després tenien problemes amb la calor i el fred i l’aïllament acústic de les aules. O també he tingut l’estranya sensació d’entrar en dos instituts diferents que s’han construït sobre el mateix plànol.
La millor manera de saber si un centre manté un bon equilibri entre treball i arquitectura és passar per la sala de professors. En alguns centres els docents hi fan molta vida, en d’altres o no n’hi ha o sempre estan solitàries. L’entorn hi fa molt. No és el mateix que per les finestres vegis els arbres d’un bosc que uns blocs d’edificis o el trànsit de l’autopista. Alguns instituts, tot i que tenen un alumnat complex, estan ben decorats i mostren vida en els seus suros, vidres i sostres. D’altres més aviat tenen cartrons tapant trencadisses i guixades obscenes a les parets de les aules. També el nivell de neteja és molt significatiu i diu molt dels hàbits dels alumnes que l’omplen.
La meva dona visita amb els seus tallers de poesia i emocions moltes escoles i instituts de tot Catalunya, i n’ha vist de tots colors. Ella afirma que en pocs minuts és capaç de saber quin clima es respira en aquell centre. Nota si hi ha bon o mal ambient entre professors i alumnes. Les sensacions són importants i no ens enganyen. Ha vist nens terroritzats per una disciplina implacable i tot el contrari, que s’estimen els patis i els tenen com petits jardins on les aules són tresors del coneixement. Justament, de petit recordo tres coses de la meva escola: que era molt gran, que érem massa gent a classe i que sovint em duien a la capella per resar i veure l’urna amb les cendres del fundador. Després, la secundària la vaig cursar al centre de Barcelona, en un antic palauet de la família Milà, amb llar de foc a les aules i frescos al sostre. Allí, potser per l’escenari, se’m van obrir les ganes d’estudiar i d’aprendre.
