EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

No s’oblida

Flash-back. Acabem de berenar i tota la colla està llesta per a les tres hores llargues que tenim de llibertat absoluta abans no arribi l’hora de sopar. Anem en bicicleta, naturalment. Tenim quinze anys i aquest giny de metall i goma ens defineix gairebé tant com els discos que escoltem. Algú, no pas jo, diu d’anar al cementiri a jugar a amagar. Decidim pujar pel raval de Sant Cristòfor, una pujada important. Tothom s’enfila a la bici i amb el cul fora el seient pedala amb força i destresa per superar el desnivell. Tothom? No ben bé. Hi ha un reducte de la colla, és a dir un servidor, que fart de prendre mal prefereix pujar a peu amb la bici al costat. No passa res, ja em coneixen prou per saber que sóc així de poruc. Suposo que dec estar pensant en qualsevol cosa, en el meu món, per variar, però de sobte veig que no em puc moure i m’adono de què ha passat. He enclastat la bicicleta als baixos d’un camió aparcat. No hi manera de treure-la d’allà. Els meus amics, després de fotre’s un fart de riure, em deixen allà sol.

Forward. No hi ha cap frase que em faci més ràbia que aquesta: “Això és com anar en bicicleta, mai te n’oblides del tot”. Cada cop que m’ho diuen m’agafen ganes de cagar-me en tot. Amics, aquesta frase és falsa i tramposa. Hi ha coses que s’obliden del tot i una d’elles és, justament, anar en bicicleta. Creieu-me, sé de què parlo. Tot i que he d’admetre que hi ajuda molt el fet de no haver estat mai un virtuós de les dues rodes. Per això ara que me n’he hagut de comprar una per poder moure’m de casa i voltar una mica, em ve al cap ben sovint la frase tramposa.

Només cal mirar-me les cames i resseguir les esgarrinxades múltiples perpetrades per esbarzers i altres plantes assassines per saber que hi ha coses que s’obliden del tot. Només cal sentir els renecs que se m’escapen quan els pedals em tornen a encetar els turmells i el seient dur i punxegut em castiga el cul com una dominàtrix professional. O quan una força centrífuga impossible d’aturar m’acosta perillosament al runner que ve en direcció oposada o a aquell fanal mal col·locat. Potser sí que hi ha coses que mai no s’obliden, però també tinc la certesa absoluta que n’hi ha d’altres que s’han de tornar a aprendre des de zero. A anar en bici, per exemple.