Fugues, retorns i tapersex

Portem setmanes de titulars negatius sobre el sistema de protecció de menors. Jo mateix acabo d’escriure un text dur (“Com fabricar un delinqüent”) que he deixat hibernar uns dies per quan les reflexions siguin útils. Les autoritats em renyen perquè esperen de mi que comprengui la dificultat de la seva tasca i no sumi la meva veu a la persecució política que diuen que estan patint. Al final escric un altre article perquè alguns dels educadors que escolto em demanen que parli del que fan bé. Innoven, improvisen, s’impliquen, dediquen vida i afectes a ser una veritable oportunitat en unes vides totalment desemparades.

Comparteixo cafè amb el director d’un petit centre de noies i parlem de l’acompanyament. De com estan al seu costat, com fan possible que no sentin que estan soles, com miren d’ajudar-les a gestionar els embolics en què es fiquen. M’avisa, però: “Segons els Mossos, tenim una de les estadístiques de fugues més alta”. Recordo immediatament algun grup polític preguntant agrament a la consellera sobre el nombre de fugues del mes. Tampoc se m’escapa la seva explicació ambigua de per què passa i que no tornarà a passar.

Seguim amb el cafè i ens agradaria dir al grup polític preocupat per les fugues que aquest centre és el que té la taxa més alta de retorns. Totes tornen aviat perquè finalment senten que allà les espera un educador disposat a estar al seu costat i no té gaire sentit complicar-se la vida soles. La consellera no sap o no vol dir que no s’han fugat per la finestra, que les claus sempre estan posades al pany de la porta. Per què costa tant acceptar el centre com un lloc vital adolescent, amb totes les seves contradiccions i complexitats, i que la preocupació ha d’estar centrada justament en el fet que ho sigui?

També parlem de sexe, d’educadores i educadors preocupats perquè les noies puguin arribar a construir una sexualitat en positiu. Noies que mai han estat estimades i accepten qualsevol relació per rebre una mica de l’amor que no han tingut. Que mai han pensat en elles mateixes, en el seu propi plaer, en el seu cos, en la seva sexualitat. Educadores i educadors que intenten inventar-se una mena de tapersex d’amagat que les ajudi a ser dones felices. ¿I si ho pregunten al Parlament? Estaria bé alguna pregunta a la directora catòlica d’un altre centre que nega els tampons perquè “són una marranada”!