Fill dels 'Cheroquis'

“El meu pare era de la banda dels Cheroquis”. La frase ha sortit de la boca d’un home d’uns cinquanta anys. Soc a la presó Brians 2, amb un grup de persones recluses que volen fer alguna cosa en positiu pels fills que han deixat més enllà dels murs de la presó. En sentir parlar dels Cheroquis he estat com transportat als orígens. Eren els últims anys 70 i entre les meves primeres preocupacions de carrer figurava la dinàmica de confrontació, exportada d’un barri a l’altre, entre aquesta banda i la dels Kiovas. Torno al despatx i, en posar-me a escriure, he de recordar que demà faré setanta anys. Arribo a la conclusió que ja és hora de deixar l’adolescència. Les meves quatre llargues dècades d’adolescència han d’arribar a la fi.

Sento el perill de convertir-me en l’expert etern que acaba traint els seus propis principis, que oblida el perill de l’edat. Els adolescents no necessiten la vella mirada espantada que un dia o altre apareixerà, sinó la de qui transmet amb els ulls una permanent esperança. No vull provocar angoixes sobre la novetat, sobre el món acceleradament canviant en què estan immersos, tan sols perquè se m’ha esgotat la dosi de curiositat. Necessiten adults que ajudin a construir seguretats entre les onades que van i venen. És molt fàcil llegir, pensar, argumentar -sovint inconscientment- fent servir l’experiència adulta. Però donar consells no pot ser mai pretendre que l’adolescent assumeixi sense discutir els teus propis arguments carregats de vetusta saviesa. No vull agostar cap desig de saber, impedir cap pregunta impertinent, fonamentar cap dogma. Ells i elles necessiten adults que poden envellir amb el dubte, que no reparteixen seguretats. No vull que deixin de pensar que el món és una merda simplement perquè ja fa temps que jo he renunciat a fer la revolució. Encara sento com diuen allò de “sembla mentida però aquest senyor tan gran ens entén”. Però aviat, potser, ja no serà així. He de vigilar per no passar a ser l’adult repressor dels joves exploradors. A més, se m’ha mort en Carles, que em convidava a ser un adolescent permanent. Probablement, ja he esdevingut un referent adolescent per arxivar.

Estimada lectora, estimat lector: quan passi l’estiu 'L’explorador reprimit' deixarà de ser una columna adolescent i, emancipada, parlarà també d’altres qüestions menys serioses.