15/04/2017

Educació i comunitat

2 min

Les idees van i venen, sempre buscant com resoldre allò que se’ns escapa. Veiem sovint pel carrer canalla que té actituds poc edificants, però com que contesten si els diem que no facin això o allò altre, tendim a deixar de dir-ho, i ells continuen fent-ho davant la mirada adulta, en una situació que només aconsegueix que perdin més referents. La canalla no veu les repercussions que tenen les seves accions, i només falta que els de casa no els hi facin veure.

La resposta sembla fàcil. “Digue-li que no ho faci”, “Digue-li que es farà mal”. Com més ulls per acompanyar la canalla en el seu procés educatiu, millor. I no es tracta de més control, ni cal que tothom faci les coses igual, sinó de trobar un marc de referència per conviure i per compartir, i en el qual educar i protegir la canalla a la vegada. Sembla que no hauria de ser difícil. Però això es veu com una fiscalització, una crítica, i es genera la resposta de defensa: “Tu no t’hi fiquis”, “Qui ets tu per dir-me això”, “Tu no ets el meu pare o la meva mare”. Esclar que aquesta és la resposta infantil, però si la donen és perquè prèviament hi ha hagut la resposta adulta: “Tu no et fiquis amb la meva filla, que ja té pare”. I fins i tot a l’escola: “Si m’agafes això ho diré a casa i et denunciaran”.

Però ¿com hem pogut arribar a aquest punt? No podem justificar que la canalla, sigui com sigui la seva família, faci disbarats o no faci el que ha de fer. No es una acusació; ha de ser un acompanyament a la canalla per part de tothom.

I, precisament, si és un acompanyament, s’ha de veure aquesta intervenció com una ajuda, com un recurs, com un factor de tranquil·litat. Cal evitar, doncs, que en el moment en què hi ha consciència que no es fa el que cal es generin respostes de defensa fins al punt que perdi tota la fortalesa l’acompanyament adult en edats primerenques. I especialment en l’adolescència, quan el rol adult ha perdut la seva imatge i tan sols queden les situacions de penalització.

Però cal tenir clar que la intervenció adulta si la canalla no fa el que cal és un bé per a ells i per a tothom. Es parla de cuidar, de sostenibilitat. Però comencem a casa, al carrer. L’espai és de tothom i la canalla té clara la teoria, però sempre hi ha una situació concreta i puntual en què l’obliden, perquè encara no han arribat a integrar-la. Cal el dia a dia; cal tota la comunitat.

stats