Cultivar la riquesa interior
Fa unes setmanes m’hauria aixecat i hauria marxat d’un sopar, si hagués pogut. Uns quants comensals es van passar bona part de l’àpat lamentant-se de les dificultats de viure i fent prediccions catastròfiques sobre la vida que ens espera a partir dels cinquanta en amunt. No repetiré tot el que van arribar a dir per no omplir aquesta columna d’una negativitat que no va amb mi i que ja em va fer passar prou mala estona, però eren coses com ara que ens queden dos telenotícies i que el que ens espera no és res més que el declivi. No negaré que la fi de la nostra vida és cada dia més a prop, perquè és veritat. Tampoc no negaré que determinades capacitats físiques i mentals aniran minvant o desapareixent amb el temps. Però sí que em nego del tot a viure com si estigués mig morta, perquè em sento molt viva.
M’he preguntat què pot haver-hi darrere d’actituds tan pessimistes com les d’alguns convidats d’aquell sopar. Entre les possibles causes, n’hi ha una que, des del punt de vista social i educatiu, em sembla especialment rellevant. Ens hem arribat a creure que viure és fer, produir, consumir, obtenir, aconseguir, arribar a... Molta gent viu centrada en valors efímers com la joventut, la fortalesa física, la imatge externa, els diners, l’èxit, les conquestes, les possessions. Amb els anys, moltes d’aquestes coses s’acaben o van a menys, i aleshores aquestes persones que ho han basat tot en valors externs i caducs senten que la vida no val res, i ells, tampoc. Quan el que és valorat socialment s’acaba, se senten acabades elles també.
Ensenyar les criatures a tenir cura de la seva casa interior, a cultivar sobretot la riquesa de ser, de sentir, d’assaborir, de gaudir, de compartir, d’estimar i de tots els valors perennes que no necessàriament desapareixen amb els anys, ha de ser un dels propòsits educatius essencials. Mentre tinguem algú que ens estima i algú que estimem serem molt rics. Mentre tinguem una il·lusió o un motiu per encetar un nou dia, podrem agrair la vida, siguin quines siguin les nostres circumstàncies. Mentre trobem algun sentit o algun al·licient per seguir vivint, estarem ben vius. Preparem-nos i preparem els fills de manera que el possible declivi ens agafi amb els deures fets i la casa plena de béns perdurables.
