FORA DE CLASSE

Creure en l’escola pública

Moltes vegades m’han dit que els professors som uns privilegiats i que no tenim dret a queixar-nos de les nostres condicions de treball. Segurament els que ho diuen són persones que no durarien ni una setmana en qualsevol dels instituts on he treballat els darrers onze anys. Malauradament, en aquest període de temps he vist els canvis i els perjudicis que ha provocat la crisi, agreujats per algunes decisions polítiques. Ara sembla que la pressió de la comunitat educativa ha permès esmenar algunes de les condicions que havíem perdut. En tot cas, cal deixar clar que el que demanava el professorat beneficia directament els alumnes, de la mateixa manera que amb les retallades han estat els principals perjudicats.

Fins ara, quan un professor faltava per malaltia, la baixa no es cobria amb un substitut fins dues setmanes després. Això volia dir que els alumnes perdien unes quaranta hores lectives que es cobrien amb guàrdies d’altres professors. Que cada docent fes dues hores de més a la setmana ha significat incrementar unes setanta-dues hores de classe més al curs. Això ha suposat un esforç superior amb més hores de preparació, també de treball a casa, menys sou, i impedia, com a conseqüència, contractar interins que poguessin desdoblar grups que necessitaven atencions especials o aules d’acollida. Tot plegat ha perjudicat la qualitat de l’ensenyament públic amb ràtios altes, sovint de trenta-cinc alumnes per classe, menys possibilitat d’atenció a la diversitat i un llarg etcètera. Els sindicats calculen que només amb la reducció d’una hora s’haurien de contractar 2.800 professionals més. En aquests anys també s’ha reduït el pressupost per a formació del professorat i s’ha substituït per ofertes de caràcter privat. Pràcticament no hi ha hagut convocatòries d’oposicions i la proporció d’interins segueix sent molt elevada.

Amb tot això encara s’ha cregut que es podia fer la gran revolució a les aules per capgirar la situació de precarietat com per art de màgia. Amb bones pensades i voluntarisme no n’hi ha prou. Sempre dic que el problema de l’ensenyament és més social que educatiu, tot i que amb inversió i voluntat política es pot reconduir. Si tot això va millorant, els que més ho agrairem serem els que portem els fills a la pública. Perquè alguns, malgrat tot, encara hi creiem.