LA PITJOR MARE DEL MÓN

Coses que penso quan marxo de viatge

Quan marxo de viatge no penso en què esmorzaran, dinaran o soparan els menors d’edat a càrrec (MEC). Tampoc en si han d’anar aquí o allà. O potser només una mica. Faig la maleta o la bossa i au, toco el dos. M’asseguro, això sí, que hi hagi prou paper de vàter i para de comptar. Això del paper de vàter té un sentit pràctic, perquè si no n’hi ha prou, la llei de Murphy diu que s’acabarà quan servidora torni, de nit, i no en puguem anar a comprar. Però per res més. Quan marxo, sí, soc més feliç que un anís. Igual que els MEC.

Ells, quan saben que he de marxar, em pregunten quin dia i hora foto el camp i quin dia i hora torno. Per saber el marge de temps que tindran per afartar-se de porqueries i d’abstenir-se de res que sigui de color verd. De peix, com a màxim, es fotran uns chocos en forma de tapa, en companyia del pare de les criatures. Ell i jo tenim una visió sobre l’equilibri dietètic de cada àpat lleugerament diferent. I els MEC, en la meva absència, se n’aprofiten. I ben fet que fan.

Quan marxo de viatge penso en les coses que veuré, en com riuré i de què parlaré amb les persones amb qui compartiré el temps. I em compro llibres, que és una mania personal que tinc. Els llibres, ves, me’ls compro. També els agafo en préstec, o me’ls deixen. Però menys. En aquest tema des de ben petita sempre he tingut una gran estima pel concepte de la propietat privada. L’últim llibre que em vaig comprar anant de viatge va ser A propósito de las mujeres, de la Natalia Ginzburg, que és una autora que m’agrada molt. Però no vaig compartir gens la vivència de l’escriptora quan al pròleg explicava que no podia marxar de viatge sense patir per l’esdevenidor dels seus fills. Jo marxo amb aquella alegria. Que no vol dir que ho faci inconscientment.

Marxo sense rumiar-m’ho perquè cal que marxi perquè m’enyorin. I que jo també els enyori. Perquè ho necessito. Perquè em ve molt de gust. Perquè existeix el pare de les criatures i ni per un segon m’he arribat a plantejar que ell no podia fer-se càrrec dels MEC de la mateixa manera que ell tampoc ho ha pensat de mi quan és ell qui viatja. Marxo, i fins i tot contesto whatsapps, tot i que provo de fer-me la sueca i els dic que no tinc gaire cobertura, encara que sigui a Silicon Valley.

I tampoc els compro regals, si no és que sigui a Silicon Valley o en una altra destinació extraordinària. En lloc de regals porto bon menjar que puguem compartir, del qual puguem gaudir. Jo la primera. Com el parmesà o la mortadel·la de Bolonya d’aquest any. I quan ens la cruspim recordo que bé que m’ho vaig passar lluny de casa i en tan bona companyia. Sense gota de pena ni de culpabilitat. I els MEC fan el mateix i em relaten les seves aventures i que bones que eren les hamburgueses greixoses que s’han clavat. I tan contents.