FAMÍLIES... PARLEM-NE

Consciència d’allò que està mal fet

Sempre es parla que abans la comunitat educava. És més aviat un comentari que una realitat. Si fos així, potser hauria anat millor. Segurament el que sí que hi havia eren situacions en què la gent mostrava desacord. El que no es diu -i el que realment hauria de ser el focus del debat-és que hi havia una clara consciència que no tot era possible, que es podia rebre un càstig, i, sobretot, s’inculcava una consciència en relació amb allò “que no es podia fer”, “que estava mal fet”.

Esclar que també hi havia la idea de pecat, però al marge de la connotació religiosa, de forma més generalitzada, es tenia la consciència que no tot era possible, de què era correcte i què no, cosa que generava un cert sentiment de malestar i així s’anava integrant. Fins i tot en grup les criatures deien: “Això no es pot fer” , “Està malament”, “No et passis!” Hi havia, doncs, una certa consciència col·lectiva que pesava especialment en la canalla i que actuava com a “pressió social” que guiava el que es podia fer i el que no. Bolcar una paperera, no deixar passar una persona gran, agafar un xiclet d’una botiga... Tot això no es podia fer.

Ara, en canvi, hi ha imatges i programes on tot es possible: insults i gamberrades, i amb el grup que més aviat anima a continuar, en lloc de censurar. Si això és així, ¿com pot la canalla tenir present i construir la idea del que és possible, del que és ofensiu, del que està malament, en definitiva, del que no es pot fer?

També és cert que abans la relació entre adults i infants era diferent i potser no hi havia la complicitat amb la canalla que hi ha ara. I també és cert que els comportaments adults no eren meravellosos, pel fet de saber posar límits, perquè de males pràctiques n’hi havia, i de respostes poc educatives, també, però sense reivindicar el passat, caldria reflexionar per què quan des de la institució educativa es pren alguna mesura correctiva i educativa, sovint és desvirtuada, es desautoritzada, i així es deixa la canalla sense cap referent del que és correcte: es dona a entendre que tot és possible.

En aquest espai sense referents ni semàfors pedagògics que afavoreixin l’autocontrol i la consciència del que “no es pot fer”, els deixem amb una gran fragilitat i sense criteris, una realitat que els complicarà el futur i que començaran a sentir tan bon punt arribin a l’adolescència.