EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Aigua i alcohol

Res de dolent em podia passar. Havia fet el meu primer viatge transatlàntic després de deu anys de fòbia total a volar i tot havia anat com una seda. La pantalla plena de pel·lícules i jocs m’havia distret tant que no em va caldre fer servir cap dels disset ansiolítics diferents que portava a la cartera. Per això vaig pujar a l’avió d’Air Canada de tornada a casa amb tota la bonhomia del món. Tenia el mateix seient, la mateixa pantalla, el mateix coixí i la mateixa manteta. De fet, estava tan relaxat que em vaig demanar un vinet blanc per celebrar-ho. I just quan me l’estava acabant van portar el sopar amb una altra ampolleta de vi, cortesia de la casa. Va ser llavors, just quan em menjava la macedònia de les postres, que vaig notar que estava, com ho diria, una mica massa eufòric. Es veu que les altituds potencien l’efecte de l’alcohol, o què sé jo, la qüestió és que em feia falta alguna cosa urgent per calmar el meu estat abans no fes un Melendi a la catalana. “ May I have some water, please? ” Res, vaig pensar, un parell de glops d’aigua i la cosa tornarà al seu lloc.

Llàstima que, just quan desenroscava l’ampolla, una turbulència sobtada va fer que se m’esmunyís de les mans. Semblava cosa de màgia però no la trobava enlloc. “On coi s’ha fotut l’ampolla dels trons?” No em va costar gaire esbrinar-ho. Una humitat relativa es va apoderar de la part on la meva anatomia reposava el seu pes. Abans no vaig poder reaccionar el desastre era irreparable. Tenia tot el seient mullat. Vaig mirar d’entapissar-lo amb la manteta però els pantalons i els calçotets continuaven igual de xops. Era una situació límit, faltaven sis hores per arribar a la destinació. Avisar l’hostessa era impossible, la seva òbvia conclusió seria que m’havia pixat i els seients del meu costat estaven tots ocupats. Finalment, enmig d’un estat d’angoixa humidificada, vaig decidir prendre una decisió dràstica: anar-me’n a primera classe. Sabia que allà hi havia seients buits. Vaig aixecar-me sigil·losament i em vaig arraulir en una butaca més confortable que la de casa meva. Quin confort, quina comoditat. Estava tan a gust que em van venir ganes de demanar una copeta de vi. Però no ho vaig fer. Havia après la lliçó: l’aigua i l’alcohol no lliguen.