EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Adoctrinats

Des de ben petits els fills es nodreixen de nosaltres. Xuclen les nostres paraules amb la mateixa fal·lera que xuclen els pits de les mares, llépolament, sense dubtes ni recances. No pot ser d’una altra manera. Som els seus referents, el fanalet que els il·lumina durant els seus primers anys. Nosaltres, els pares, entomem aquesta responsabilitat amb una barreja d’orgull i de pànic. Ens embadalim quan els veiem repetint els nostres mots, les nostres maneres, però també ens amoïnem quan veiem reflectit en el seu posat el nostre geni, la nostra impaciència o aquella manera tan familiar de remugar per les coses més petites. Sí, ens agradi o no, som la influència més gran que tindran fins que no siguin homes i dones autònoms. Per això ens sentim tan derrotats quan perdem els nervis, quan els cridem o els manem amb un autoritarisme exagerat. I potser per això, per saber-nos tan primordials, intentem compartir els nostres valors, mirem de fer-los tolerants amb els defectes dels altres, compassius amb la desgràcia aliena. I també mirem de sadollar la seva curiositat infinita pensant les nostres respostes, sabedors que molt sovint ens calen respostes senzilles a preguntes complicades.

Últimament ha aparegut en certs mitjans una paraula perversa: l’adoctrinament. És potser la manera més mesquina de menystenir el criteri de la gent, de reduir-los a mers borregos hipnotitzats per algú que els ha omplert el cap amb informació tendenciosa. És evident que és un dels mil adjectius pejoratius que estem rebent, però quan va dirigit als teus fills és quan fa més mal. Per això necessito respondre, necessito dir que, al meu parer, treure el meu nen al carrer per veure què passa és imprescindible per fer-lo un home lliure i amb criteri propi, perquè fer-lo conscient del lloc i el moment que li ha tocat és una obligació que no em puc permetre negligir. I si em pregunta pel que passa a la seva ciutat, al seu país, seré curós però no crec que li faci cap favor dient-li que no n’ha de fer res, que torni a mirar els dibuixos, que aquestes coses no són per a nens. Potser m’equivoco, però ho tinc clar, continuo pensant que com més informat estigui menys opcions tindrà de combregar amb rodes de molí, és a dir, de ser un nen adoctrinat.