TRINITAT GILBERT

A l’hotel, sense els fills

A la Costa Brava un 10% dels establiments hotelers s’han especialitzat en la categoria ‘adults only’: les criatures hi estan excloses perquè no lliguen amb el concepte de relax i tranquil·litat que l’opció turística ofereix

A l’hotel, sense  els fills / KIDS’CLUB HOTEL DEL TEATRE Zoom

A l’Hotel Camiral, situat a Caldes de Malavella, les criatures hi tenen un Kid’s Club, és a dir una zona exclusiva per a ells, on poden practicar mil i una activitats, des de jocs tradicionals fins a aiguagim o diferents jocs de la Wii. Així que l’hotel és 'child friendly', per dir-ho amb la terminologia que s’ha estès en el món del turisme.

Mentrestant, a la població de Regencós (Baix Empordà), a l’Hotel del Teatre, adjacent al restaurant La Calèndula, cal tenir 12 o més anys per poder-s’hi allotjar. “Vam decidir aquesta opció perquè l’hotel està situat en una masia de poble, del 1700, amb set habitacions tipus suite, i està restaurada amb molts detalls artístics”, explica la propietària i cuinera, Iolanda Bustos. És a dir, “l’arquitectura de la casa dificultava que els infants hi tinguessin espais de jocs”. També s’hi donava la circumstància que “el 90% dels clients ja eren parelles, per tant, especialitzar-se en turisme de parella, escapada romàntica i gastronòmica” els anava com anell al dit.

L’Hotel del Teatre, a Regencós, no és l’excepció a l’Empordà. Justament a la zona n’hi ha més que aposten per aquesta opció de turisme sense criatures. A l’hora de valorar-ho, Martí Sabrià, director del grup Costa Brava, afirma que “la gent que va als hotels petits normalment busca calma i desconnexió”. Ara bé, a l’Empordà hi ha “lloc per a les dues opcions”, perquè per a d’altres hotels les famílies “són una oportunitat de negoci, perquè les criatures són bons clients i grans consumidors”, considera Sabrià. I d’aquí l’especialització contrària, com la de l’Hotel Aiguablava, a Begur, on les pistes de jocs esportius, per a les famílies, ocupen una extensió important de l’establiment hoteler, a més de la piscina, i també de l’opció de triar apartaments, propers a l’hotel, per als que vulguin tenir els beneficis d’un hotel i alhora la llibertat d’un pis.

OPCIONS LEGÍTIMES

A l’Hotel del Teatre les reserves han augmentat des de fa un any, quan van especialitzar-se com a hotel sense criatures. “Tampoc no sabem si és exactament perquè estem en aquesta categoria però sí que els nostres clients habituals ens han felicitat perquè hem pogut oferir més detalls que abans, amb famílies, hauria sigut impossible”. Al mateix temps, ara “el descans al jardí i a la piscina és possible, perquè amb mainada eren espais per jugar”, continua explicant Bustos, que és mare de dues criatures i, per tant, pondera amb consciència cada una de les respostes.

Quan compara els beneficis d’una opció i l’altra, Bustos considera que les escapades romàntiques acostumen a ser de dos o tres dies, mentre que les estades amb famílies “són més llargues”. Malgrat això, hi aposten decididament, perquè l’hotel no tenia les millors condicions per penjar el cartell d’establiment familiar. “Havíem de posar limitacions de seguretat, i si no es respectaven, els altres hostes és queixaven, perquè hi buscaven pau i tranquil·litat”, diu.

“Ara bé -subratlla Iolanda Bustos-, les criatures sí que venen a La Calèndula, el restaurant gastronòmic de l’Hotel del Teatre, que està separat i és a l’altra banda del carrer”. Per la seva banda, a l’Hotel Camiral les criatures fins i tot poden dinar amb unes monitores que se n’encarreguen. És una opció que ofereixen dins del Kid’s Club, perquè l’hotel és dins d’un camp de golf (PGA) en què els pares poden estar-s’hi jugant durant hores.

ARGUMENTS A FAVOR I EN CONTRA

A l’hora de valorar el turisme sense criatures, el sociòleg Salvador Cardús opina que n’hi ha que “francament són maleducades, amb pares indolents, que molesten a l’estiu, a la tardor, a l’hivern i a la primavera”. Alhora, segur que “hi ha persones a qui les criatures els molesten per definició, i que no tenen ni el valor de tenir-ne”. També hi ha “pares esgotats que, per uns dies, no volen veure criatures”. Així que, igual com hi ha hotels especialitzats en diferents serveis segons les demandes dels clients, “em sembla lògic que n’hi hagi que no acceptin gossos, o criatures, o turistes de baix pressupost, o que s’especialitzin en clientela LGTBI, en gent gran, o en vegetarians o naturistes o nudistes”.

Salvador Cardús també sosté que el futur s’encamina cap a establiments especialitzats. “I si la demanda de les vacances creix, n’augmentarà l’oferta”, opina. Ara bé, el sociòleg inclou un matís, que és comprovar la qualitat “dels serveis per a criatures dels establiments familiars” o bé “si estan pensats perquè els pares estiguin tranquils unes hores al dia...”, afirma.

Per la seva banda, la sociòloga Marina Subirats és del parer que els hotels que no accepten criatures mostren “el poc valor que dona la nostra societat a les criatures i a la reproducció, perquè pensen que tindran més èxit prohibint-los l’entrada que acceptant-les”. Així doncs, continua Subirats, “tenir criatures avui és una qüestió tractada com a fet privat, que han de resoldre les famílies, especialment les dones, i cada vegada hi ha menys condicions per tenir-ne, malgrat que després els governs es queixen de la baixa natalitat”. La sociòloga també parla dels plors de les criatures: “Observo en el meu entorn que hi ha molt poca tolerància respecte a una criatura que plora”. Això podria ser un símptoma més de la poca acceptació de la infància a la societat. I tot plegat és un fenomen nou, perquè “en el passat les famílies eren molt nombroses i el fet era un motiu d’orgull”.

Malgrat això, “sempre hi ha hagut hotels i espais reservats a determinats tipus de persones”. En aquest sentit, “els preus són una barrera i una manera de discriminar, però no l’única”, diu la sociòloga.

Per acabar, el pedagog italià Francesco Tonucci, en l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer-li després de la seva participació en un congrés d’educació, el 22 d’octubre del 2015, va afirmar que el “món dels adults cada cop és més absurd”. I ho argumentava amb prohibicions com les d’Itàlia, on “està prohibit que els nens juguin a l’escala de veïns”. “I també ho prohibim a l’entrada de casa, al pati. Diem que pot molestar, crear problemes. Ja se sabia que els nens sempre en creaven, de problemes. I no hi havia el costum de denunciar la família per haver trencat un vidre. Se’n comprava un de nou i es deia «No passa res, són nens». Això ha de tornar”.

Tonucci no es referia als establiments privats, com són els hotels, però sí als llocs públics, que s’estan convertint en llocs on les criatures no poden jugar. O bé perquè hi ha prohibicions expresses, o bé perquè és una temeritat (pel trànsit sobretot). Ara bé, revertir-ho, és a dir, aconseguir una ciutat més amable per a les criatures, seria “fer una ciutat millor per a tothom”, assegurava Tonucci.