Les notes

Ja feia uns dies que el notàvem neguitós. Cada matí, quan ens despertava al seu estil, és a dir, llançant-se en planxa sobre el nostre llit, el primer que ens comentava era sempre el mateix: “Aquesta setmana em donen les notes!” Sembla mentida, però passa el temps i arriba un dia en què es comencen a preocupar per les notes. I el millor del cas és que no saps si això és bo o dolent. Vull dir que, d’una banda, et fa content notar que per fi deixa de ser un cap verd que oblida els deures dia sí i dia també i passa a preocupar-se per repassar les divisions i el cos humà pel seu compte, sense haver-l’hi de recordar cada mitja hora. Però, de l’altra, sap greu que ja tingui al damunt tan aviat aquesta pressió que no el deixarà d’acompanyar fins que acabi els estudis. Per això, la majoria de dies em trobo una mica desconcertat, fent equilibris entre felicitar-lo per l’interès per aprendre i al mateix temps mirant de desdramatitzar la importància de treure un 7 o un 9, intentant fer-li veure que del que es tracta és d’aprendre coses noves i fascinants i d’entendre el que li expliquen, tot pel plaer de saber.

No és fàcil, però. Costa funcionar sense notar la pressió que comporten els comentaris dels amics i coneguts. “A veure quants excel·lents treus, Lluc!” “Ja treus bones notes, fill meu?” Potser per això, malgrat les bones intencions, el nen obre els ulls cada dia d’aquesta setmana pensant en com anirà tot plegat, com s’ho farà si aquest trimestre ha anat pitjor de música o de mates. Tant se val que li repetim, encara amb la son a les orelles, que del que estem més orgullosos és que sigui bona persona, que ja no ens cridin a l’escola perquè ha estomacat algun ganàpia de la classe o perquè ha embussat el lavabo de les nenes llançant-hi dos rotllos sencers de paper de vàter.

I així arriba el dia en què surt amb el sobre a les mans i les fitxes enquadernades en un volum més gruixut que els llibres de Harry Potter. I coherents com som la dona i jo, per demostrar-li la importància relativa de les notes, aturem el cotxe a mig camí de casa, i, amb la mà mig tremolosa, m’encarrego d’obrir el sobre i comprovar que el molt podrit treu més bones notes que sa mare i jo junts. Això sí, van ser entranyables els esforços que vam fer per no menjar-nos-el a petons. Tot sigui perquè no s’hi obsessioni, pobret.